Propostes cap a una esquerra real
Llorenç Buades Castell
L’element clau en la construcció de l’esquerra és l’autodeterminació personal. Si la construcció d’un món millor ha de suposar una insatisfacció de la gent que la proposa mal va el projecte. La dedicació al projecte emancipador ha d’agradar a la persona que la vol posar en marxa. Organitzar-se amb altres per posar coses en comú ha de significar per una banda donar una part de si mateix per tal de compartir amb altres, i tenir l’ajut dels altres i no la traveta com passa molt sovint. Qui vulgui el poder que el cerqui a la dreta, que entri en competència i que es baralli. L’esquerra real ha de ser un marc de convivència humana que identifiqui el projecte amb el seu objectiu.
La militància interna ha de ser còmoda i ha de donar cobertura contra les agressions externes. Per posar un exemple, allò que no es pot fer és donar l’esquena als seus militants com va fer Esquerra Unida en el cas Cabot (Radio Jove en temps del pacte de progrés) davant l’pressió mediàtica, el PSM el el cas del conseller Mayol, els Verds amb el cas Buades o fer bones les crítiques mediàtiques com va fer Izquierda Unida contra Anguita. L’esquerra no pot estar subordinada a la pressió d’uns medis que són un negoci més, i és cert que hi està i molt.
Una posada en comú significa cercar els punts de confluència que permetin al conjunt de les persones organitzades posar en marxa els projectes que es proposen. Una posada en comú ha de respectar en qualsevol cas l’autodeterminació personal dels qui no hi estan d’acord sense més problema. Quan la dissidència és un problema esdevé el totalitarisme. Cal combatre tota possibilitat de centralisme burocràtic. No és un bon principi el de fer allò que un creu que no ha de fer.
La construcció del subjecte del canvi no pot prescindir de l’Estat, com si no existís
Hi ha un corrent de pensament que deriva del marxisme i connecta en una mena de nou llibertarisme que proposa la construcció d’alternatives col·lectives al marge de l’Estat, però aquest pensament pot arribar com a molt a la construcció de societats solidàries però no alternatives al règim de mercat. Si no va funcionar el socialisme en un sol país, encara menys pot funcionar un model només basat en la cooperació mútua. Poden entendre’s com projectes col·lectius però no com projectes alternatius al capitalisme.
Per exemple: per més internament col·lectivista que pugui ser una agrupació religiosa que es fonamenti amb la pobresa i la propietat en comú, no té res a veure amb el socialisme.
És cert que les construccions de col·lectius de producció i consum és un element fonamental per a la pràctica de la iniciativa en la gestió dels treballadors i en l’exercici del control, però el socialisme no és possible en petites dosi en un marc mundial de competència mercantil.
L’esquerra ha de lluitar per a guanyar espais per a la cosa pública (al contrari del que fa actualment) i ha de posar els espais públics guanyats sota control i dret de iniciativa de la gent treballadora i de la ciutadania. L’esquerra ha de lluitar per la minva de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, en contra dels aparells de repressió, i per la lliure sindicació dels seus funcionaris. També ha de lluitar per la democratització de la Justícia.
L’esquerra ha de ser bàsicament municipalista i posar l’ènfasi en la democratització de tot allò que sigui possible en la seva expressió mes propera a la persona. El municipi és més proper a la persona que el consell insular o el govern autònom . Allò que es pugui fer i decidir a nivell municipal no té perquè fer-se en un marc diferent sempre que no afecti negativament als interessos dels treballadors. En els conflictes entre interessos generals o interessos parcials s’ha de cercar un punt d’equilibri i de pacte que impideixi imposar els criteris de la majoria sobre la minoria o de la minoria sobre la majoria.
L’esquerra ha de ser bàsicament obrerista, però com que els assalariats també poden ser objecte d’altre tipus d’opressions per raons de raça, sexe o orientació sexual, religió, llengua, es definirà sempre més a favor dels treballadors minoritzats o oprimits.
La naturalesa de l’explotació i opressió de l’assalariada-dona-negra-lesbiana-de llengua catalana per posar un exemple, és molt major que la de l’obrer-home-blanc-heterosexual-de llengua espanyola.
L'esquerra emancipadora ha de lluitar contra tot tipus d'explotació i opressió.
L'actitud d'Izquierda Unida "federal" contra el Pla Ibarretxe només va en suport de la dreta rància i reaccionària de l'Estat Espanyol. Tot i que és cert que el pla Ibarretxe va de la mà d'un govern que no és d'esquerra (i amb la participació de la pròpia Esquerra Unida d'Euskadi, Ezker Batua) la primera fita en una formació que diu defensar l'autodeterminació del pobles és no situar-se en el camp dels enemics d'aquesta, en el camp de la monarquia i dels enemics dels drets democràtics. Només en la mesura en que els treballadors d'Euskadi siguin lliures ho poden ser els de l'Estat Espanyol.
L'esquerra nominal no desapareixerà en tant que hi hagi treballadors que participin del seu engany.
Dir que el PSOE no té cap perfil d'esquerra i que representa els interessos del capital en segona instància després del PP és dir la veritat. Dir que Izquierda Unida només juga el paper de reconduir cap al PSOE el desgast entre la classe treballadora més conscient ho diuen els seus propis militants. I allò que tenen en comú és que cap de les dues organitzacions es pot considerar reformista i molt menys encara socialista.
No són reformistes pel fet que fan una política sense reformes substancials que no puguin ser assolides o fins i tot proposades per la pròpia dreta. I moltes vegades són menys reformistes que els partits perifèrics de la dreta nacionalista.
Però una part important de l'esquerra alternativa proposa i treballa més aviat malament que bé al sí d'organitzacions de l'esquerra nominal, tot i amb la plena consciència que són aparells polítics i sindicals irrecuperables en un sentit anticapitalista.
Hi ha organitzacions que es diuen alternatives que fa més de 30 anys que treballen al si d'aquests partits i sindicats amb l'única motivació d'aconseguir posar una nota diferenciada dins la majoria de les seves direccions. Diuen que fer el contrari derivaria en el sectarisme. Com si la seva activitat signifiqués més possibilitats per a la construcció de la unitat, o de les possibilitat de constituir un front únic que des de fora. La realitat és que aquesta unitat no serveix moltes de vegades sinó per a paralitzar als moviments o desviar-los dels seus objectius en funció de les necessitats institucionals.
Allò que han significat molts d'anys d'experiència de treball alternatiu en les organitzacions de l'esquerra nominal (la sindical per exemple) és per un costat la cooptació dels "dirigents alternatius" per part de l'aparell sindical i la seva inserció en la burocràcia ( qui no recorda el devenir dels Pariza a Euskadi, els de Joaquín Nieto a CC.OO. Ramón Gorriz, Fernández Toxo, Joana Agudo, etc.. és que té mala memòria).
Fins i tot hi tenen casos més recents de "desercions" en favor de la majoria dins els seus corrents.
A vegades fins i tot es fan servir els texts dels clàssics del marxisme per a legitimar aquestes actuacions com si res no hagués canviat i per a mal en el camp de l'esquerra al llarg dels anys. Però al costat d'això també hi ha altres aspectes contradictoris. A vegades són els interessos personals (mantenir la cadireta per baixa que sigui dins una correlació de forces negativa) els que determinen la realitat de la política alternativa. Sense anar més lluny, el cas del Brasil és clau en aquest aspecte per veure que també l'esquerra alternativa es perd en trepitjar moqueta.
L'avantatge de l'anarco-sindicalisme
L' anarco-sindicalisme és avui per avui l' únic lloc on es poden expressar amb garanties alguns elements bàsics fonamentals, com la independència de classe, les possibilitats d'exercir un sindicalisme autònom i de classe sense interferències alienes a la voluntat dels treballadors organitzats i de fer una militància alternativa en qualsevol aspecte de l'explotació i opressió. L'esquerra sindical de CC.OO. éno existeix pràcticament i el sector crític no té cap diferència de l'oficial en molts casos (l'exemple de Balears és prou clar en aquest sentit). El militant alternatiu de la CGT no té perquè haver de fer dobles lectures entre allò que fa el sindicat i el que diu el sindicalista que si es alternatiu fa una feina absolutament contra corrent. És aleshores al voltant de CGT, de manera desigual, on es donen amb major aproximació les circumstàncies que fan possibles la construcció del camp de l'esquerra alternativa.
És cert que la CGT no arriba, per pròpia voluntat, a la política institucional. Només alguns sectors minoritaris de l'anarco-sindicalisme han plantejat una opció institucional municipalista pròpia sense massa ressò per ara. Aquest fet però, ara mateix, davant la situació de manca de credibilitat d'un vida partidària on el control dels càrrecs electes és nul, constitueix un element molt positiu per a la CGT que s'ha convertit en el pol d'atracció més gran i plural per als sectors desencisats d'una esquerra marxista que està en plena deriva.
Allò que queda d'esquerra alternativa a l'estat espanyol no podrà sobreviure si la seva política no s'apropa a la CGT, si no es produeix una contaminació recìproca dels pensaments alternatius. La CGT és una opció creixent i segurament única dins l'esquerra alternativa ---poques més n'hi ha--. Només a partir de militants de l'esquerra real presents dins la CGT es pot bastir un nou camp polític alternatiu amb un pes considerable. La funció de la CGT no és aquesta, ni ho ha de ser, però si pot ser-ho de moltes persones que militen a la CGT i creuen necessari bastir una projecció institucional horitzontal, controlada i democràtica.