De l’esquerra nominal a l’esquerra real (II).
Llorenç Buades Castell
La crisi del moviment obrer i la democràcia participativa.
La reculada del moviment obrer, la columna vertebral de l’esquerra, és fonamenta en el retrocés en els seus drets: la manca d’estabilitat en el treball, la precarietat, el fortaleixement del poder empresarial, la flexibilitat laboral que trenca jornades i temps de descans, la major intensitat del treball, les hores extra que es fan, primer, perquè el jornal no arriba (i en aquest cas es cobren), segon, perquè el patró té prou recursos per a obligar-les, i tercer, perque la major intensitat del mateix obliga al treballador a allargar la jornada per a fer front a la pressió (la major part de les hores extra). El 46,4% dels treballadors, realitza hores extraordinàries i d'ells només el 22,3% rep alguna compensació per aquest esforç, segons el CIS. Tots aquests elements no són qüestions “abstractes” en la possibilitat d’organitzar-se i de fer possible la participació en la vida pública, i per això els grans avenços del moviment obrer s’han donat quan la reducció de la jornada laboral s’ha convertit en una peça clau de la seva activitat i dels seus objectius.
La centenària lluita per les 8 hores de jornada màxima i la seva conquesta, han caigut de la mà de les accions de govern i dels pactes de les burocràcies polítiques i sindicals de l’esquerra. Les lluites per les 35 hores setmanals, iniciativa de l’esquerra alternativa de la segona meitat dels 70 s’han oblidat en favor de la precarietat dels contractes, i els horaris a la carta—imposats també amb la connivència de les burocràcies polítiques i sindicals de l’esquerra nominal—ho fan innecessari. En aquest context és fa molt difícil participar de la vida pública. Quan les prioritats elementals no són ateses, aquestes constitueixen la preocupació principal de les persones a qualsevol preu. Objectivament, la manca de possibilitats de participar de la vida pública, a més d’afavorir el règim de dominació vigent, afavoreix també la consolidació del burocratisme, de la professionalització d’aquesta participació. Com menys participi la gent en la marxa d’una associació, partit, sindicat, més capacitat de maniobra tenen els seus dirigents professionals, i es fan més necessaris.
En algunes organitzacions de l’esquerra nominal es premia a vegades amb capacitat de vot decisiu en cas d’empat al secretari general o s’afavoreix (cas del darrer congrés d’Izquierda Unida) el vot dels buròcrates amb molt més pes que les seves bases. Davant aquest fet una condició que afavoreix l’horitzontalitat és despullar als buròcrates del dret de vot i situar als càrrecs instititucionals i a les dirigències polítiques en un paper purament executiu i consultiu respecte de les decissions preses pel col·lectiu polític, sindical o associatiu. Però dissortadament la democràcia que interessa als professionals de la política és la democràcia delegada, no de bades els parlamentaris autonòmics balears amb dedicació plena cobraran 48.838 euros aquest any.
En el sector públic (44.000 treballadors a les Illes Balears ) és on les taxes de sindicació són més altes a qualsevol Estat, però en aquest sector públic que en teoria canvia de dirigència política, la gestió està reservada als tecnòcrates sense que els treballadors puguin participar en absolut o establir criteris per a un millor funcionament de la cosa pública. L’esquerra nominal quan ha governat i dirigit empreses públiques no ha fet res en favor de la seva democratització i per a un millor funcionament en favor de la ciutadania. L’element central és que els buròcrates de l’esquerra nominal volen governar per al poble però sense el poble. Només defensen el seu “modus vivendi”. Si el funcionariat públic pogués participar conjuntament amb les xarxes ciutadanes en la gestió de la seva funció l’efecte mirall es produiria sobre el conjunt dels treballadors i les reivindicacions en relació a la democratització de les empreses i l’autogestió tornarien a reviure en el sector privat.
És clar que amb un moviment obrer a l’alça i amb major control obrer sobre l’activitat de les empreses algunes activitats dels patrons que es produeixen vorejant la delinqüència (per exemple, en relació a la crisi alimentària) tendrien menys possibilitats de fer-se. Amb un moviment obrer a l’alça seria més fàcil la vigilància de les condicions de treball, de la qualitat del servei, de la seguretat i dels productes que s’ofereixen al consumidor. Un treballador que no tem la capacitat d’acomiadament per part de l’empresari difícilment voldria treballar en una empresa que no reuneix les condicions de seguretat i salut bàsiques. Però l’esquerra nominal ha governat i governa per activa o per passiva però no qüestiona l’arbitrarietat d’una llei que permet a l’empresari decidir fins i tot quan un acomiadament és procedent. Una llei que castiga a l’inocent i afavoreix al culpable no és qüestionada en absolut per l’esquerra nominal que tenim.
La sostenibilitat territorial serà molt més fàcil si els treballadors de la construcció poden controlar les seves empreses. De fet a Austràlia hi ha experiències sindicals molts positives per part d’alguns sindicats de l’edificació que han incorporat el discurs ecologista i la defensa del territori, un exemple totalment oposat al que fan els buròcrates d’una UGT del Transport que a Balears demanen més autopistes.
El moviment obrer sortirà de la crisi però ho haurà de fer passant per damunt dels interessos de les burocràcies de l’esquerra nominal que serveixen només per a gestionar la descomposició de les conquestes obtingudes amb les lluites. Però aquest trànsit cap a la sortida de la crisi necessita previament la recomposició de l’organització de l’avantguarda política, sindical i social més combativa en un projecte propi. Amb l’esquerra nominal actual que ni tan sols pot cobrir les expectatives dels creixements salarials als nivells de l’índex de preus al consum i que en absolut qüestiona el sistema neoliberal que s’aferma de manera molt clara en la Constitució Europea, el moviment obrer és irrecuperable.
L’esquerra real s’ha de centrar en l’agrupament i les reivindicacions concretes de la classe treballadora
Bona part de l’esquerra nominal i també una part de la que es proclama alternativa, fonamentada en un pseudo-empirisme postmodern qüestiona la centralitat de la classe treballadora com a motor del canvi. Es tracta d’un error molt greu. És cert que en alguns camps s’han fet algunes conquestes legislatives en favor de les dones, dels homosexuals, en contra del servei militar obligatori, dels drets lingüístics, però la igualtat legal no és la igualtat real ni ho serà mentre els empresaris segueixin acomiadant dones embarassades, o puguin decidir qui treballa o no a la “seva empresa” i decidir en funció del sexe, color de pell, de l’alçada, de l’edat , de la llengua o de determinades condicions que dia a dia surten als anuncis d’ocupació. La dona treballadora ha avançat ben poc en la seva realitat quotidiana del treball o de l’atur i l’esquerra nominal s’ha deixat dur més per la lluita generalista dels drets de les dones que per la lluita en favor de les dones de condició obrera. Els drets lingüístics no s’apliquen al món del treball – molt poques empreses s’expressen en català interna i externament—i en relació al servei militar, ara es professional, però la vida interna a les casernes i en les acadèmies militars no ha canviat gaire, no s’ha donat la possibilitat de sindicació a l’exèrcit, i en alguns casos, com a la base de formació de pilots d’aviació d’Alcantarilla l´únic medi de premsa de caire estatal que reben és l’ABC.
L’esquerra nominal ha abandonat la lluita per la classe treballadora en favor de les reivindicacions democràtiques generalistes (i no totes) més pròpies d’organitzacions polítiques i socials interclassistes. És cert que les conquestes de caire general són bones per a tothom però en una situació de reculada s'han de prioritzar els objectius propis, els objectius de la classe treballadora.
Una esquerra que pretengui ser-ho és impossible si no considera a la classe treballadora com l’element clau en la intervenció sobre els processos productius i les formes alternatives de construcció social, i si no adreça la seva activitat a organitzar a la seva classe. No hi haurà recomposició si les organitzacions que es proclament alternatives no fan una capgirada per a la recuperació de l'agrupament obrer més enllà dels sindicats afins al règim.
En la fragmentació i atomització actual la constitució d’una esquerra real alternativa haurà de dotar-se de formes de construcció en xarxa més flexibles a l’hora d’habilitar les formes de debat, d’organització i de participació. Són les organitzacions les que s’han d’adaptar a les realitats i possibilitats dels treballadors i no els treballadors els que s’han d’adaptar a les organitzacions.
Actualment hi ha prou mitjans per establir sistemes de debat i de relació més àgils que les reunions improductives, poc documentades, poc preparades i interminables que acaben per cansar a la gent, i fer perdre el temps a tothom.