L’HOSPITAL MÉS CAR DEL MÓN

Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies de La Real, m’atur a observar les obres de l’hospital de Son Espases. L’edifici creix i s’estén com un Alien, aferrant els seus tentacles sobre el paisatge secular d’una terra que els seus habitants no han estat capaços de defensar. Amb enormes grues, màquines de tota mena i operaris com a formigues, la construcció-destrucció esdevé, amb especial contundència, un fet consumat i irreversible. Potser també per recordar-nos, de pas per si hi ha cap dubte, qui comanda realment en aquest país. Cruel paradoxa, que un instrument de salut vengui a fer tan mala ferida a Mallorca.

Parlar de Son Espases, amb persones dels partits coaligats dins l’actual govern de suposat “centre esquerra”, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors. I per arraconar als quatre impertinents que ens demanam cada dia si, empassant-nos Son Espases i mantenint als polítics responsables d’aquesta estafa, podem continuar mirant-nos a la cara.

El mateix passa en determinades entitats socials, fins i tot de les més senyeres que, amb el seu silenci, han estat còmplices de l’escàndol. Guillem Frontera feia referència a la solitud d’Aina Calafat i al silenci del GOB (DdB, 25/5/08), i no li manca raó. Vaig assistir, com a soci de l’entitat ecologista, a la darrera assemblea general, el passat desembre. Allà també hi era Aina Calafat. Ens vàrem quedar tots sols, ella i un servidor, en mig de la passivitat de la resta d’assistents, demanant responsabilitats a l’anterior junta directiva del GOB, per no moure un dit a l’hora d’evitar l’atemptat de Son Espases.

Curiosa va ser la reacció dels responsables del GOB, en aquesta assemblea. A la pregunta de per què no es va impulsar, junt amb altres entitats que sí ho varen fer, la manifestació del 24 de novembre a Palma (amb el lema “Rectificau”, més de sis-centes persones), resposta de que “era contraproduent participar en mobilitzacions minoritàries”. Déu n’hi do! Cal recordar la quantitat de mobilitzacions que ha impulsat el GOB amb petits grups d’activistes? Excuses buides, en definitiva, d’els qui varen decidir, senzillament i sense consultar als socis, no enfrontar-se al poder polític i econòmic, i ells sabran el per què. Qui estima Mallorca, no la destrueix. Però, sobretot, qui estima Mallorca, la defensa.

Tampoc els frares de La Real no poden treure pit en aquesta història. Ja en febrer d’enguany, les entitats convocants de la manifestació de novembre, varen intentar celebrar, al pati exterior del Monestir, un concert de música en defensa de La Real. Després de varies entrevistes, pèrdua de temps i amb els músics compromesos, el portaveu de la comunitat religiosa va negar l’ús del recinte. La raó? Que coincidia amb la campanya electoral del 9 de març (de fet, va dir que després de les eleccions generals no hi hauria cap problema). Per què, una i altra vegada, els representants del poder diví acaben, tard o d’hora, en sintonia amb els representants del poder humà?

Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món.

Pep Juárez,
Juny de 2008