L’HOSPITAL MÉS CAR DEL MÓN
Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies
de La Real, m’atur a observar les obres de l’hospital de Son Espases.
L’edifici creix i s’estén com un Alien, aferrant els seus tentacles
sobre el paisatge secular d’una terra que els seus habitants no han
estat capaços de defensar. Amb enormes grues, màquines de tota mena i
operaris com a formigues, la construcció-destrucció esdevé, amb especial
contundència, un fet consumat i irreversible. Potser també per
recordar-nos, de pas per si hi ha cap dubte, qui comanda realment en
aquest país. Cruel paradoxa, que un instrument de salut vengui a fer tan
mala ferida a Mallorca.
Parlar de Son Espases, amb persones dels partits coaligats dins l’actual
govern de suposat “centre esquerra”, és com anomenar la corda a la casa
del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a
la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap
debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant
cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels
especuladors. I per arraconar als quatre impertinents que ens demanam
cada dia si, empassant-nos Son Espases i mantenint als polítics
responsables d’aquesta estafa, podem continuar mirant-nos a la cara.
El mateix passa en determinades entitats socials, fins i tot de les més
senyeres que, amb el seu silenci, han estat còmplices de l’escàndol.
Guillem Frontera feia referència a la solitud d’Aina Calafat i al
silenci del GOB (DdB, 25/5/08), i no li manca raó. Vaig assistir, com a
soci de l’entitat ecologista, a la darrera assemblea general, el passat
desembre. Allà també hi era Aina Calafat. Ens vàrem quedar tots sols,
ella i un servidor, en mig de la passivitat de la resta d’assistents,
demanant responsabilitats a l’anterior junta directiva del GOB, per no
moure un dit a l’hora d’evitar l’atemptat de Son Espases.
Curiosa va ser la reacció dels responsables del GOB, en aquesta
assemblea. A la pregunta de per què no es va impulsar, junt amb altres
entitats que sí ho varen fer, la manifestació del 24 de novembre a Palma
(amb el lema “Rectificau”, més de sis-centes persones), resposta de que
“era contraproduent participar en mobilitzacions minoritàries”. Déu n’hi
do! Cal recordar la quantitat de mobilitzacions que ha impulsat el GOB
amb petits grups d’activistes? Excuses buides, en definitiva, d’els qui
varen decidir, senzillament i sense consultar als socis, no enfrontar-se
al poder polític i econòmic, i ells sabran el per què. Qui estima
Mallorca, no la destrueix. Però, sobretot, qui estima Mallorca, la
defensa.
Tampoc els frares de La Real no poden treure pit en aquesta història. Ja
en febrer d’enguany, les entitats convocants de la manifestació de
novembre, varen intentar celebrar, al pati exterior del Monestir, un
concert de música en defensa de La Real. Després de varies entrevistes,
pèrdua de temps i amb els músics compromesos, el portaveu de la
comunitat religiosa va negar l’ús del recinte. La raó? Que coincidia amb
la campanya electoral del 9 de març (de fet, va dir que després de les
eleccions generals no hi hauria cap problema). Per què, una i altra
vegada, els representants del poder diví acaben, tard o d’hora, en
sintonia amb els representants del poder humà?
Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de
la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de
Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit
bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son
Espases deu ser l’hospital més car del món.
Pep Juárez,
Juny de 2008
|