CAP A LES ELECCIONS DE MARÇ
Fer el joc a la dreta

par Llorenç Buades

Ara que han passat les eleccions a la Comunitat Regional de Madrid per segona vegada, no estaria de més recordar que el Col·lectiu d'Actors i Actrius contra la Guerra amb motiu de la presentació a les primeres de la candidatura d'Els Verds va fer sentir la seva irritació en públic contra el candidat Mendiluce, diguent que la presentació de la candidatura verda feia el joc a la dreta.

Aquesta acusació ha posat en evidència la manca de tolerància democràtica dels que la feien: un col·lectiu que tampoc ha mostrat massa solidaritat en altres aspectes amb el procés sobiranista basc, i que en canvi no va tenir cap mena de disgust en situar en la perspectiva de govern a persones com Tamayo y Sáez.

La veritat és que la manca de capacitat autocrítica de l'esquerra, començant per PSOE el partit afectat, i bona part d'Esquerra Unida, com a entitat subsidiària del PSOE, fent veure l'autoria del fets exclusivament en el camp del PP, no ha ajudat a clarificar davant la gent, l'electorat madrileny el perquè es donen aquests fets en forces que pretenen tenir les mans netes i canviar la societat profunditzant la democràcia. L'electorat no ha trobat una resposta clara del motiu pel qual succeeixen aquests fets al sí de l'esquerra. Al final, la dreta ha guanyat a Madrid, i a Catalunya, i la credibilitat en conjunt del PSOE com a alternativa al govern del PP està molt tocada.

La demonització de l'adversari, especialment si aquest és més feble mediàticament, serveix moltes vegades per distreure l'atenció i amagar les vergonyes pròpies. Hassan ho feia amb la marxa Verda, però els partits polítics i sindicats també en saben d'aquestes maniobres. En Trotsky o n' Andreu Nin feien el joc a la dreta des del comunisme oficial i eren aliats del feixisme segons els estalinistes mentre ells signaven pactes escrits i fotografiats molt visibles en les cares de Molotov i Ribbentrop. Els pactes d'Estat, com són els germano-soviètic, o els dels social-liberals espanyols del PSOE, CC.OO., o UGT amb la dreta política i econòmica contra les llibertats nacionals o les conquestes obreres, mai no tenen la consideració de fer el joc a la dreta.

En el cas francès, els de l'esquerra plural (PSF, PCF, Verts) que al llarg del seu govern han destacat especialment per seu lideratge en la descomposició i privatització del sector públic, ara acusen la candidatura LCR-LO a les eleccions europees i regionals de fer el joc a la dreta- Aquest és un discurs repetitiu que es va fer servir a Itàlia quan Bertinotti de Refundació Comunista atacà la derivació cap al social-liberalisme del PDS (ex-PCI), o fins i tot quan el mateix Julio Anguita va voler sense èxit decantar-se del PSOE. 'Tot allò que surt una mica del sistema significa per l'esquerra del mateix, rutinària, acomodada, conformista, un obstacle contra la seva manera de viure.

Al govern l'esquerra pot fer bona clientela i evidentment té mes marge de maniobra per fer callar les crítiques. Les baralles de l'esquerra institucional es produeixen més aviat entre famílies en relació al poder (a Balears mateix en tenim exemples profitosos) que en relació als programes.

La dreta política te la capacitat i virtut d'acomodar a l'oposició (?) a buròcracies que no viuen pitjor en els banquets de l'oposició que en els de govern. El cas de l'Ajuntament de Ciutat és en aquest sentit ben evident. A partir d'aquí tot aquell que pretengui remoure la cadira fa el joc a la dreta.

El fonament de l'esquerra és la crítica de la realitat per tal de transformar-la, però en l'esquerra acomodada, la crítica és un instrument massa perillós i gairebé mai no agrada. Especialment cru ho tenen els qui parlen o escriuen no ajustant-se a les normes de creació d'opinió o al continguts políticament correctes, perquè obrir-se un espai dins un món on el pensament és únic, uniformador i simple transmisor de les opinions dels poders, és una autèntica aventura.

 

 

 

 

 

Tornar a la pàgina anterior