Encara duc terra d’Eivissa
aferrada a les sabates. Terra humida de ferida fresca, perfumada per arrel de
savina junípera, arrabassada de sobte. Terra agredida per màquines apocalíptiques,
actuant impunement sota la protecció policíaca enviada per un govern,
suposadament progressista, per protegir els negocis de destrucció d’un altre
govern, de rapinyaires, cacics i negociants. Terra honrada, per la dignitat dels
resistents, per la força de la raó, per la immensa fortalesa atresorada en
cossos aparentment febles, inexperts i indefensos davant la brutalitat. Terra
que és la nostra terra, malgrat que un mur de silenci, molt més alt que la
distància marina, intenti evitar que l’exemple eivissenc arribi a Mallorca.
A hores d’ara, Eivissa és
escenari d’una orgia destructora, de presumptes il·legalitats i
d’imposicions antidemocràtiques. He vist amb els meus propis ulls
l’activitat embogida de maquinària pesant, deixant al seu pas trossos de
paisatge lunar, amb mètodes d’esbucament que recorden Palestina, amb la
ciutadania saturada d’impotència i indignació. La intenció política és
molt clara: de moment, “marcar el terreny” per a que, durant setmanes, la
moral dels qui veuen tot això, cada dia, es minvi davant els fets consumats.
Que s’interioritzi aquest procés com a irreversible, davant el qual no val la
pena resistir. I que s’interpreti que, els qui ho fan, actuen des
d’interessos espuris.
A Eivissa, l’agressió al
territori, i la repressió, són complementàries i inseparables. Per això, la
responsabilitat política és clara i compartida: mentre el PP, dels Matas i
Matutes, barreja política i negocis, i sepulta Mallorca i Eivissa sota una
mortalla d’asfalt i ciment, el PSOE, de Zapatero i Socias, envia les forces
armades per imposar antidemocràticament aquesta destrossa, de legalitat més
que dubtosa. PP i PSOE, una ma renta l’altra, i tot plegat (que ningú no ho
oblidi) ho pagam nosaltres. Perquè,
a més de que l’astronòmica factura de les autopistes deixarà els comptes públics
penjats quasi mig segle, la despesa de la repressió també la pagam entre tots:
cada vehicle, cada uniforme, cada pistola, cada fusell, cada porra, cada pilota
de goma, cada escut, cada casc, i tots els sous i les dietes dels qui utilitzen
tot això contra la població, estan pagats amb els nostres impostos.
Crònica d’avui, un dia
qualsevol. De bon matí, han tornat a haver detinguts. Aquesta vegada, set. A
primera hora, la gent intentava evitar una nova agressió, oposant-se a
l’obertura d’un vial per la part de darrera de Ca’n Malalt. Aquest vial,
tan innecessari com la resta de les faraòniques obres, té un objectiu molt
específic: ofegar en mig de l’asfalt, com si fos un dibuix d’en Quino, el
negoci familiar d’horticultura, ja envaït anteriorment, d’en Antoni
Planells, Malalt, símbol del moviment cívic de resistència, persona
honrada i progressista, home d’una peça.
Però la mala baba dels
agressors no s’ha aturat aquí: cap a mig dia, i una vegada obert per la força
aquest vial, algú ha ordenat a l’operari d’una màquina d’excavació fer
un forat d’un metre i mig de fondària per vuit d’ample, a l’extrem de
l’única sortida que li quedava a en Toni i als seus veïns, acaramullant la
terra a modo de tanca, i deixant als represaliats sense poder sortir de ca seva.
La resposta ciutadana ha estat immediata: un nombrós grup de gent compromesa,
uns amb aixades, un altre amb una pala, i d’altres amb les pròpies mans, han
aconseguit omplir el forat, desfer la tanca i obrir el pas. En aquestes
condicions, cada petita victòria té un valor incalculable.
És necessari, imprescindible,
que els germans eivissencs no quedin tot sols. A Mallorca tenim una alta
responsabilitat en aquest conflicte, que ja dura més de dos anys, i del qual no
es tenien notícies fins fa quatre dies. No només hem de menester, tots
plegats, actes de suport i solidaritat cap a la resistència eivissenca (*). A més
d’això, la millor solidaritat que podem donar als companys pitïusos és,
justament, defensar Mallorca, amb la mateixa coherència i decisió que a
Eivissa ells defensen la seva illa.
(*) Solidaritat mallorquina amb
Eivissa. Dia 1 d’abril, 17,00 hores, Pl. Espanya, Palma.
Pep Juárez,
Secretari general de
CGT-BALEARS.
març de 2006.