De Robespierre a Andreu Nin: la novel·la històrica catalana (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor




El 4 d’agost de 1936 Trotski enllestia i lliurava a la impremta el llibre La revolució traïda, una profunda anàlisi de la degeneració de la revolució soviètica a mans de la burocràcia estalinista. Moltes de les idees essencials d’aquesta denúncia ja havien estat exposades en la premsa soviètica –abans de la censura total estaliana- i en els debats en defensa de les conquestes d’Octubre fetes pel mateix Trotski i altres dirigents bolxevics a mitjans dels anys vint. La Revolució traïda, llibre que llegíem en la joventut i hem repassat sovint, documenta com la crisi del socialisme a l’URSS és molt anterior al que han volgut dir els analistes i publicistes al servei de la burgesia que ho centren tot en l’any de la caiguda del mur del Berlín i la posterior restauració capitalista a l’antiga Unió Soviètica. La pregunta és ben clara. Quan, en efecte, comencen a ser esborrades per la contrarevolució victoriosa les idees procedents de Babeuf i de l’ala esquerra dels jacobins, els sans-coulottes de Chaumette i Hébert? El 1989, com diuen els mitjans de comunicació al servei de la burgesia i l’imperialisme, o a finals dels anys vint, com afirma Trotski a La Revolució traïda?

És evident que, per a molts de nosaltres, una part de la generació literària dels 70, aquella que s’implicà en la lluita per l’autodeterminació i el socialisme, el final de les idees que podem reconstruir llegint les pàgines de París 1793, no s’esdevé en el mes i l’any de l’ensorrament del mur de Berlín, el novembre de 1989. El somni dels revolucionaris mallorquins, espanyols i francesos descrit a les pàgines de la novel·la que acaba de publicar el Tall Editorial acabà el mateix dia en què comencen a ser empresonats i executats els autèntics bolxevics, els revolucionaris de totes les tendències, els partidaris dels consells obrers (els soviets), els homes i dones que l´octubre de 1917 han iniciat el camí de la Revolució Mundial, la "democracia igualitària" que somniava un sector dels dirigents de la Revolució Francesa, els socialistes i llibertaris que s’alçaren contra la societat burgesa durant tot el segle XIX i el XX. Són els infamants processos de Moscou contra la vella guàrdia que ha fet la Revolució, l’execució de Radek, Bukharin, Rakovski, Ríkov, Piatakov, Zinóviev, Kàmenev, el posterior assassinat de Trotski a Mèxic, els milers de revolucionaris executats o portats als camps de concentració siberians, els que marquen la fi del somni igualitari en el món (malgrat que, a despit dels retrocessos sempre hi hagi avantguardes entestades a fer avançar les manetes aturades del rellotge de la història). I no oblidem, en aquesta mateixa línia que comentam, els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, quan les forces burgeses republicanes, en estreta aliança amb l’estalinisme soviètic, espanyol i català porten endavant la repressió contra les idees igualitàries representades aleshores pel POUM i la CNT.

Quina força, la del 93 francès, la del pensament de l’ala esquerra jacobina, la que representaren primerament Marat, Saint-Just i Robespierre i, més tard, Babeuf, Buonarroti i Darthé! El 1793, els fets posteriors, el Termidor contrarevolucionari que porta els partidaris de Robespierre i al mateix Incorruptible a la guillotina, és el gresol on es congrien totes les concepcions polítiques que commouran el món durant prop de dos-cents anys, com ja hem dit més amunt. La necessària igualtat entre els homes, una idea que ja ve de Rousseau, la importància de bastir una organització política feta i al servei dels sectors explotats, de lluitar per aconseguir la "dictadura provisional dels oprimits" es congrien en aquells moments i que perduren ara mateix. La necessitat d’un poder militar i polític que sigui l’instrument que garanteixi la igualtat social de la humanitat, és una concepció elaborada per l’organització de François-Noël Babeuf (que es feia anomenar Gracus Babeuf, en honor dels Gracs romans), Darthé i Buonarroti. Idees que seran transmeses a Auguste Blanqui i d’aquest aniran passant a molts dels socialistes francesos de la primera meitat del segle XIX, però especialment a Marx i Engels. L’esperit d’una part de les avantguardes, dels sectors més oprimits del 93 i del Manifest dels Iguals, és l’esperit de la Comuna de 1871 que proclamarà el primer govern obrer de la història. I malgrat que la Comuna es esclafada sense pietat per la burgesia francesa aliada amb l’aristocràcia militarista prussiana, el cert és que des de la Comuna fins al 17 soviètic, fins a la revolució espartaquista alemanya del 18, la Revolució dels Consells a Hongria el 19 i a la Revolució a l’Estat espanyol el 1936, el fin conductor que neix en aquest París de 1793 és el que es va perllongant durant tots aquests darrers dos segles de convulsa història.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí