Dels mitjans de desinformació i de manipulació

LBC

 El millor que es pot fer amb un televisor a casa tal com estan les coses és tenir-lo apagat, perquè cada vegada és fa més feixug haver d'escoltar els mindundis que compareixen a les tertúlies amb el propòsit de demostrar una pluralitat d'idees que és gairebé inexistent. Cap d'aquests mitjans d'intoxicació és neutral i estan als serveis dels amos. Tampoc són neutrals les pel·lícules que emeten, i que transmeten ideologies de comportament i de consum majorment al servei de la indústria i el capital dels EUA envoltades de cada vegada per més minuts publicitaris insofribles. A vegades passa però que volem saber quin temps ha de fer i de passada feim zapping per tal de comprovar si a més de cadenes de venda, de bruixots i de missatges dels "cantamañanas" conductors dels programes de més èxit (els que més contribueixen a descervellar la gent), es transmet alguna cosa digna, cosa improbable perquè cap canal té acords amb l'Atlètic Balears --que cada cop és menys que un club--, i el circ del Reial Mandril o el Farsa sol ser gairebé sempre de pagament. Així les coses fins que un topa amb un mindundi que diu en una tertúlia que l'existència d'El Corte Inglés ha reactivat el petit comerç de les Avingudes i un al temps que no vol escoltar més disbarats es demana si aquest personatge ha passat alguna vegada per les Galeries "Avenida", si ha vist que s'ha fet del Prenatal, de la papereria Hilario, de tendes com Inerzia, abans Sinatra...d'una que es dedicava a la venda de material d'equitació, de la cantonada on era el Banc Zaragozano, de l'agència de viatges que estava al costat d'un Bar Corona que ha sufert múltiples canvis , de dues tendes eròtiques de Gilabert de Centelles i altra en el Patronat Obrer, de la tenda de trofeus Llorenç, de la cantonada enfront del Mercadona d'Aragó, etc. Efectivament s'han obert amb el temps noves tendes --ja veurem que duren-- i aquestes no responen al petit comerç perquè majoritàriament qui controla aquestes tendes és el grup Inditex... En poques paraules, abans d'escoltar als mindundis tertulians és més útil fer volar miloques. La caverna (el tribunal Constitucional espanyol) , aquest monstre revifat pels que pactant amb els franquistes (PSOE i PCE) han fet possible la permanència del franquisme a totes les intitucions espanyoles es nega a anul·lar la pena de mort al poeta Miguel Hernández. Això que des de fa temps hauria de servir als que segueixen en l'esquerra dels escalfa-seients a sou dels postfranquistes per qüestionar les seves vivències contradictòries i deixar de banda les seves fidelitats inquebrantables segueix essent una utopia, perquè la utopia és possible més que un betzol deixi de ser-ho.

Dels discursos oficials...

LBC -25 d'octubre de 2012


Els discursos oficials no són només aquells que transmeten la monarquia i els polítics institucionals que viuen de les contribucions econòmiques del poble. Els discursos oficials són també els dels acadèmics, els clergues, els artistes, els científics a sou de la ignorància institucionalitzada, els esportistes d'èlit, els experts, els "professionals de la comunicació" (més aviat venedors de les opinions necessàries per a la pervivència de la injustícia social), i  els falsos "intel·lectuals": filòsofs, literats, psicòlegs a sou del sistema, és a dir, tota la xarxa ben atapeïda d'estòmacs agraïts que funciona al seu voltant i que a l'ombra del poder viu de manera parasitària.
Els discursos oficials ens diuen que vivim en el món de la informació i de la comunicació global, quan de fet vivim en el món de la desinformació interessada i de la mentida institucionalitzada, perquè la vida de molts països de món , només surt als mitjans de tergiversació de la realitat per tal o, d'incentivar el turisme,o de noticiar amb una perspectiva gens neutral i interessada un conflicte o bé de justificar la caritat assistencial per tal d'amagar la injustícia secular que, els mateixos que incentiven la caritat procuren: a la fi, cap propietari vol que mori l'esclau que procura el seu benestar.
Així i tot la major part dels països del món disposen de menys minuts per any en els deformatius que un sol gol de Cristiano Ronaldo. Diuen els "perro-distes sistèmics" que són qüestions que no tenen interès. Però qui decideix allò que té o no té interès? Al dia d'avui aquelles empreses que decideixen allò que té o deixa de tenir interès (parlem d'ABC, El Mundo, El País,Intereconomia,La Sexta, i etc.,etc) estan en fallida com la seva ideologia malgrat els suports dels capitals.

En aquest món, dissortadament, el coneixement científic i les seves aplicacions, no són neutrals,i els científics  i experts tampoc, perquè formen part d'un negoci que té els seus beneficiaris i les seves víctimes, de manera no massa diferent de la que es procuraven els lletrats inquisidors que tenien bons motius de caire personal --el seu benestar-- per tal d'impedir l'avenç social. Aquells inquisidors i aquells beneficiaris del poder, interessats en els millors béns i productes del segle, necessitaven per una part el progrés de les tècniques que podien satisfer millor les seves ambicions, això si,mantenint-se al costat dels interessos globals de la classe dominant del moment.

....Als discursos oficials sectoritzats.

Estam en crisi.Una crisi provocada pel sistema capitalista vigent. I a benefici dels capitalistes es neguen recursos públics per a les necessitats elementals,de manera que es rebaixa (l'any passat ja va recular) l'expectativa de vida, i els doblers dels programes assistencials es dediquen ara a assistir als banquers-- que necessiten de manera imperiosa doblers pels amarraments dels seus iots i els  Ferrari--. En aquest marc comencen a fer ús d'un discurs que diu que deixis anar tanmateix allò que no pots arreglar perquè no depèn d'un o una ni el podràs canviar (l'estat, l'economia, el món dels mercats tal com és), però que no t'enfonsis per manca de perspectives, que posis bona cara al mal temps i que et centris en ser competitiu per tal d'arrabassar  a altres persones en situacions similars la possibilitat de sobreviure. Aquest discurs es transmet en els mitjans de manipulació estatals i privats fins i tot a espais que es pretenen progressistes, però que en els fets es dediquen al conreu de la llei del més fort, al darwinisme social.. Aquest discurs oficial particularitzat i oferit fins i tot de la mà de psicòlegs ignorants (una llicenciatura o diplomatura no eximeix de la ignorància personal) és instrumentalitzat amb discursos de poder goebbelians que serveixen per tal d'interioritzar que es pot sortir del fracàs personal de l'atur a partit de la  constància i de la voluntat -- tot i que en realitat les possibilitats d'ocupació són minses-- i mitjançant el sacrifici personal --que és el d'oferir-se en definitiva a qualsevol preu a benefici del capital--. D'allò que es tracta és de "ser competitius" , tot i que sigui al preu d'esclavitzar-se i passar per damunt d'altres persones en situacions similars. En global, aquest discurs fa inevitable i inqüestionable aquest món capitalista, quan del que es tracta per al bé de la humanitat és precisament de subvertir aquests conceptes que transmeten la impossibilitat de canviar un món econòmic que cada vegada es més desastrós per a la supervivència humana.

Altre discurs que es maneja des del poder es destina a un teòric combat contra l'avenç de la solitud de les persones, i especialment de les persones majors,  però que en realitat amaga el que pretèn: la necessitat de remetre a l'àmbit privat l'atenció de les persones que per raons d'edat o de malaltia necessiten programes assistencials. Aquest discurs interessat que ens parla de la necessitat de comunicació i d'afecte interpersonal, en realitat procura fer que es traslladi --molt especialment a les dones en l'àmbit familiar-- la càrrega de l'atenció assistencial que ha de procurar l'estat per obligació.

Ens volen fer calçar la idea que la voluntat de viure sol és un fracàs, quan viure sol no té res a veure en no sentir-se estimat, ni en sentir-se incomunicat, ni molt menys. A la fi, en àmbits de convivència plural o en un quarter militar pots conviure amb centenars de persones i no sentir-te ni ben comunicat ni estimat. I no és menys cert que, l'amor o l'afecte,  generen també moltíssims casos de submissió i de relacions desiguals entre les persones.

Cadascú és cadascú, però allò que és clar és que tota convivència genera dependència, que molta vida de parella i familiar no és millor que l'opció de viure sol i compartir els espais i moments d'una persona quan vol i pot.
Viure amb altres, per molt sociables que siguin les persones que comparteixen els mateixos espais és sempre més complicat que viure sol. Diu el refrany, si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit. Més val estar sol que mal acompanyat diu altre refrany que no és precisament actual.

Viure sol no és gens fàcil perquè els preus dels habitatges no faciliten aquesta possibilitat especialment a les dones majors que no tingueren la possibilitat d'accedir al món del treball i es veuen per necessitat obligades a llogar habitacions quan el pis és en propietat o a conviure amb les filles. Moltes dones voldrien viure soles però no poden fer-ho perquè no és al seu abast i viuen en companyia gairebé sempre amb dependència. Tampoc poden fer-ho molts homes divorciats injustament tractats per decisions judicials absurdes que els fan fora de la llar familiar i que es veuen obligats a tornar a l'empar de mare i pare. Finalment hi ha molts homes que,  tot i que disposen de recursos no saben viure sols, perquè sense parella que faci les feines de la llar els cau la casa al damunt.

Altra cosa és quan un no pot servir-se a si mateix i el cas és que l'actual discurs a l'alça interessada, amaga l'objectiu de l'estat  que no és altre més que la substitució de la despesa assistencial que les lleis li obliguen a mantenir pel retorn a la dependència familiar que fermava les dones a la llar.

Eleccions a les comunitats autònomes basca i gallega: fracàs absolut  de
" l'esquerra"  liberal, light i postmoderna representada pel PSOE i el BNG (avís per a navegants d'ERC, SI  i Iniciativa-PSM).

LBC

Les eleccions a les comunitats autònomes gallega i basca han posat de manifest en el cas de Galícia la inutilitat absoluta del PSOE i BNG com oposició al temps que només la figura de Beiràs i la tornada a cops de sabata -- com feia en el parlament -- garanteix la pervivència d'una esquerra encara digna del seu nom.
PSOE i BNG representen la misèria de l'esquerra arribista que ha fracassat primer en el govern, en les institucions on són presents amb majoria i també com oposició nul·la contra els plans d'austeritat. Això ha de servir d'avis a navegants perquè ara per ara els papers de PSIB -PSOE, d'ERC i Iniciativa-PSM són semblants als de l'arribisme institucional. En qualsevol cas ara els gallecs començaran a patir els efectes d'una crisi aplaçada per l'existència de les eleccions. Fent de l'autogestió obrera necessitat, contradictòria amb la imbecilitat he de dir que més es mereixen per la seva estupidesa, siguin partidaris del govern o de l'oposició institucional existent fins ara.  Prou de paternalismes: qui abona misèria no ha de recollir més que el que sembra.

El fracàs del PSOE juntament al de l'espanyolisme pepero en el País Basc manifesta que altres instàncies d'oposició, per la dreta en el cas del PNB i per l'esquerra en el cas de Bildu poden subvertir les coses de manera que l'espanyolisme a la comunitat autònoma basca recula fins a una representació del 31 %. Dit això i tot i que Urkullu aposti per governar la crisi sense referències a l'emancipació nacional i amb pactes puntuals, està ben clar que en les polítiques d'ajust que han de venir mitjançant les imposicions de la troica en les polítiques de rescat, es veurà obligat a fer un gir nacionalista en les seves polítiques si no vol que el proper president de l'Euskadi independent sigui Arnaldo Otegi, però això també dependrà de l'avidesa de cadiram que puguin tenir algunes representacions polítiques de les que conformen l'actual Bildu.