Parlar d’esquerra alternativa sembla una redundància. L’esquerra, o
és alternativa, o no és esquerra. Per això, el bastir un referent polític
nacional, alternatiu i d’esquerra, a les Illes Balears, va més enllà de les
intencions electoralistes d’alguns dirigents, només guiades pel seu instint
de supervivència política. És, sobretot, una necessitat de la nostra
societat, de la immensa majoria de les dones i dels homes d’aquestes Illes,
que viuen un dia a dia on l’extensió de la precarietat laboral i social, la
destrucció territorial, l’extermini dels referents ideològics i culturals, i
la promoció dels valors del consumisme, de l’individualisme i de la
insolidaritat, composen tot plegat la matèria prima que engreixa els comptes de
resultats de la colla que realment controla el negoci.
L’espai
polític illenc, a l’esquerra del PSOE, està conformat per molta gent de
diversa procedència, però que ha anat desenvolupant, de manera unitària, les
mobilitzacions socials més importants dels darrers temps: la defensa del
territori, les manifestacions contra la guerra, les lluites pels drets laborals,
per la convivència i la integració igualitària de les persones immigrants,
per la igualtat i contra la violència cap a les dones, les lluites pels drets
nacionals, per la llengua catalana, les dècades de lluites veïnals, etc.
L’esquerra social d’aquestes Illes ha compartit i comparteix un espai comú,
composat polièdricament de diferents vessants d’una mateixa lluita. Aquesta
experiència, plural alhora que unitària, és el millor aval per a una proposta
política alternativa, a les Illes Balears, al capitalisme fóra de control que
patim, i al bipartidisme, cada vegada més accentuat, que el gestiona.
Darrerament,
i en la mesura de que s’acosten les eleccions municipals i autonòmiques de
l’any que ve, ha anat obrint-se pas la proposta de la conformació d’un
Bloc, nacionalista i progressista, com a expressió política d’aquest espai
unitari. Aquesta proposta ha donat una passa significativa amb el resultat del
darrer congrés del PSM. Però, a hores d’ara, ni la militància política i
social, ni els sectors progressistes de la ciutadania de les Balears, tenen molt
clar què és això del Bloc, ni la seva utilitat pràctica ni, sobretot, de
quina manera s’ha de construir. Els únics que sí sembla ho tenen definit són
els professionals de la cosa, que reivindiquen i proposen, només en clau
electoral, la repetició d’experiències anteriors, com la candidatura
“Progressistes”, alhora que es reclamen de l’esperit del govern del
“Pacte de Progrés”.
Anem a pams. Com diu el meu company Llorenç Buades, si només es tracta
de fer fóra el PP de les institucions, el millor “Bloc” és el PSOE. Les
convocatòries electorals, sense menysprear la seva importància, no haurien de
ser ni la principal, ni molt manco l’única obsessió de l’esquerra. És
important derrotar políticament a la dreta, però aquesta casa tampoc no es fa
per la teulada. Un projecte alternatiu sòlid, des de l’esquerra, només serà
possible, d’una banda, amb la definició programàtica en pro d’una societat
alternativa i, d’altra, de la plena i efectiva participació democràtica del
subjecte polític, és a dir, dels sectors d’esquerra de la ciutadania. Només
d’aquesta manera aquest projecte podrà començar a ser creïble, i podrà
redreçar la confiança i la il·lusió perdudes per a centenars d’homes i
dones, compromesos i militants, avui decebuts i allunyats d’experiències
repetidament fracassades que, parides des de les cúpules, han tingut a la militància
com a convidada de pedra.
Per
enllestir amb criteri aquest projecte de futur, és imprescindible donar una
ullada al passat. Un exercici sincer d’autocrítica hauria de ser suficient
per descartar, com a model a seguir, tant la gestió del govern del Pacte de
Progrés (1999-2003) com la conformació de la candidatura Progressistes (2004).
En allò essencial, el govern presidit per Francesc Antich, en el seu conjunt,
no va tenir mai una voluntat de definir un model alternatiu de societat. Lluny
de compartir un projecte polític comú, va acabant essent una repartidora de
gestió, de vegades amb bones intencions però bastant estanca entre si, de les
diferents conselleries. En segons quins casos, fins i tot la coordinació i els
objectius comuns entre conselleries gestionades per la mateixa força política,
varen brillar per la seva absència. Aquestes mancances de fons, junt
l’allunyament de la ciutadania, la pressió dels poders fàctics i la unitat
electoral de la dreta, resultaren letals en maig de 2003.
La
candidatura “Progressistes” va repetir bona part dels errors d’aquella
experiència. El pacte negociat, amb urgències, entre les direccions dels
partits que la varen conformar, va esdevenir un altre exercici de “despotisme
il·lustrat” (“tot per al poble, però sense el poble”). Alguns
dels protagonistes, a portes d’aquell acord electoral, encara duien la boca
plena de paraules com “pressuposts participatius” “una altra
manera de fer política”, “participació ciutadana”, etc. Varen
fer un acord, en definitiva, de tímid recorregut, confiades les parts a que la
suma dels vots d’anteriors comicis bastés per treure un diputat, sense més
històries. Craso errore. Amb les pròpies bases dels partits allunyades
del procés, i amb la ciutadania encara més enfora, la pressió cap al vot útil
(PSOE) després dels atemptats de Madrid, se’n va dur per davant la
candidatura Progressistes, com una ventada a una casa de canyes.
Crec
que aquests antecedents haurien de fer-nos pensar. La necessitat d’un debat
ample i profund sobre el paper de l’esquerra en l’actual fase del
capitalisme, el model neoliberal, sembla la primera prioritat. A les Illes
Balears, aquest model desenvolupa tot el seu potencial de depredació ecològica,
econòmica i social. Davant aquest repte, ni l’esquerra illenca, ni els
treballadors, ni la ciutadania han de menester una altra oferta electoral
“bloquejada” a la participació. Al marge del calendari electoral, la
necessitat no és només derrotar a la dreta i fer-la fóra del govern. El
veritable objectiu de l’esquerra no és gestionar, amb tarannà, els
mecanismes del sistema. Un projecte polític d’esquerra ha de ser, a més
d’això i sobretot, una eina de transformació social, de superació de les
injustícies, de canvi de les regles de joc, en favor dels éssers humans i la
natura, i en detriment del negoci privat que hi ha muntat al voltant de la política.
Per
deixar de jugar un paper subaltern, l’esquerra de les Illes Balears ha de
bastir un projecte polític sòlid, coherent i democràtic. Un projecte orientat
al repartiment del treball i la riquesa, a la lluita contra la precarietat
laboral i social, i respectuós amb la naturalesa. S’ha de crear un marc de
convivència, on la justícia, els valors culturals i democràtics, i la suma de
voluntats, siguin motors del canvi social. Davant aquest procés ningú no
hauria de jugar el paper d’espectador. Totes les persones compromeses, política
i socialment, són necessàries.
Pep
Juárez
Juny
de 2006.