Finances, bombolla immobiliària i taxa de lucre
Per Esteban Mercatante
Les turbulències financeres d'aquests dies ofereixen una excel·lent oportunitat per a posar en relleu la lleugeresa amb que els analistes econòmics solen abordar qüestions econòmiques que analitzades, podrien almenys haver originat algunes inquietuds i interrogants respecte de la salut de l'economia mundial. Els mateixos analistes que des dels començaments de la crisi van començar a destacar amb preocupació la falta de liquidesa[1] en els mercats borsaris (és a dir, és desig dels tenidors d'accions i bons de vendre'ls, i treure els diners del circuit borsari), eren els que fins a una setmana abans de les primeres caigudes borsàries, assenyalaven alegrement la situació contrària. Han passat de diagnosticar abundància a escassesa de liquiditat en els mercats, d'un dia per a l'altre i amb la mateixa superficialitat i sense explicacions molt convincents ni de la liquiditat prèvia, ni de la manca de liquidesa actual.
Alguna cosa particularment cridanera, des de l'última recessió mundial -la de la desinfleda de la bombolla de les punt com- a aquesta part, ha estat el gran creixement del capital abocat a les finances, en comparació del capital dedicat a la producció de béns i prestació de serveis. Aquesta "abundància de liquiditat", segons ens il·lustraven els analistes que es vanaven de la seva capacitat de recaure en llocs comuns, es devia al "excés d'estalvi" de molts països amb superàvit comercial, majorment exportadors industrials a EUA (Xina, Corea) o especialitzats en commodities agropecuàries o energètiques, que també tenen el seu creixement de preus. Totes aquestes nacions acumulaven excedents, que a més d'engreixar sota la forma de reserves monetàries els seus bancs centrals, alimentaven l'especulació amb els diferents instruments financers i la inversió immobiliària en els últims anys.
Suposadament, no caldria preocupar-se per aquesta liquidesa mundial que gairebé es va triplicar entre l'any 2000 i juliol de 2007, sent els fluxos financers diverses vegades superiors a la suma de les transaccions de l'economia real.
Capital Fictici i Valorització
Lluny d'aquestes afirmacions simplistes, pot establir-se una correlació estreta entre l'abundància de liquidesa, i les turbulències que avui afecten les finances mundials. En realitat aquest "excés d'estalvi", podríem dir que és un "excés de capital dinerari" en relació amb les oportunitats d'invertir-lo productivament [2] de manera rendible. Cerca per tant valoritzar-se escapant a les dificultats per a participar de l'extracció de plusvàlua. Això té a veure amb un problema general del capitalisme en la seva fase de declivi: d'una banda, els guanys capitalistes s'han determinat per la llei del valor, és a dir que el capital només pot acréixer-se mitjançant l'apropiació de treball no pagat que realitzen els capitals abocats a la producció de béns i prestació de serveis. El capital financer, no extreu plusvàlua. La plusvàlua, solament sorgeix del treball abocat a la producció de béns o prestació de serveis socialment necessaris. El capital financer, que busca un guany sense ficar-se en la producció de béns, no aporta res a la plusvàlua generada pel conjunt dels capitals productius [3] al fons comú de plusvàlua del que sorgeixen els guanys de tots els capitalistes. Però d'altra banda, aquesta llei del valor, en aquesta etapa recessiva del capitalisme, subsisteix "sota condicions de crisi" [4], és a dir que és "cada vegada més difícil convertir en capital creixent noves masses de treball no pagat".[5]
La massa de plusvalor extreta als obrers, és cada vegada més irrellevant en relació amb les altres forces que es posen en joc en la producció capitalista. D'una banda, el desenvolupament de nous instruments per a la valorització financera, té molt a veure amb aquesta crisi de la llei del valor, que ha fet cada vegada més palesa que "el robatori de temps de treball aliè, sobre el qual es funda la riquesa actual, apareix com una base miserable"[6] per a la valorització capitalista.[7] D'aquesta forma, el capital financer, aquest capital que es limita a circular, a prestar-se, o participar de l'intercanvi de bons i accions i que per tant no genera plusvàlua, no obstant això reclama -i obté- un guany. I aquest, per descomptat, no pot tenir altra font que la plusvàlua generada per l'explotació capitalista. Almenys ha de basar-se en els beneficis esperats, recolzats en la perspectiva futura de taxa de guany ( la seva base és l'apropiació d'una quota de la plusvàlua generada pels capitalistes que inverteixen productivament). És a dir que és possible, més encara amb els nous mecanismes desenvolupats en els últims anys, fer efectius avui guanys que es basen en la plusvàlua que podria arribar a extreure's en el futur.
D'altra banda, la plusvàlua no ha deixat de ser l'única font per a l'acreixement del valor. Per això en algun moment ha de provar-se que els beneficis esperats, sobre els quals es basa la valorització financera, realment poden realitzarse. Diu Michel Husson, "és possible enriquir-se en la Borsa, però només sobre la base d'una acció operada sobre la plusvàlua, de manera que el mecanisme estableix uns límits, els de l'explotació, i el moviment de valorització borsària no pot autoalimentarse indefinidament" [8]. És aquí on el desenvolupament dels mercats de derivats [9] i hedge funds [10] manifesten les seves carències en els moments d'incertesa com l'actual. Ja tornarem sobre això. Però més enllà de les condicions generals de crisis de la llei del valor que permeten explicar la tendència general a una major extensió del capital fictici en relació al capital real, aquest procés, com ja vaig assenyalar, s'ha potenciat en els últims anys. És de remarcar que ha estat pràcticament unànime la presa a la lleugera aquesta massa creixent de capital líquid en recerca de guanys fàcils mitjançant l'especulació financera. Per descomptat que a les anàlisis burgeses, per a qui no existeix un substrat últim d'extracció de plustreball en relació als guanys, ni se'ls va passar pel cap aquest problema. Senzillament es van limitar a assenyalar d'on sorgirien aquestes masses de diners, acceptant alegrement la seva existència i sense preguntar-se si no podien expressar alguna perspectiva ombrívola per al futur. Ara que aquest futur sembla arribar, pot ser oportú preguntar-nos pels motius d'aquest major creixement de liquidesa en els últims anys.
Inversió i rendibilitat en el cicle de creixement actual.
,En una nota publicada en IECO del diumenge 12 d'Agost, Joseph Stiglitz assenyala un fet que és determinant per a entendre el significat de la situació actual. "Tot es remunta a la recessió del 2001. Amb el suport de la Reserva Federal, Alan Greenspan, el president George Bush va impulsar una rebaixa d'impostos dissenyada per a beneficiar als nord-americans més rics, no per a treure a l'economia de la recessió post-bombolla d'Internet. Comès aquest error, la Reserva no tenia moltes opcions si desitjava complir el seu mandat de conservar el creixement i l'ocupació: havia de baixar les taxes d'interès, cosa que va fer insòlitament fins a arribar al 1%.[11] El que succeïx és que el crèdit barat incentivat per aquesta política de taxes d'interès baixes de la FED en temps de Alan Greenspan, no va tenir com a conseqüència l'endeutament per a inversió en EUA. "Va funcionar, però d'una manera fonamentalment distinta a com funciona normalment la política monetària. En general, les taxes baixes fan que les empreses demanin més préstecs per a invertir, i l'augment de l'endeutament porta aparellats més actius productius"[12]. Lluny d'això, el crèdit va servir per a alimentar una allau d'endeutament per a l'especulació, que va multiplicar la massa de capital líquid que circula a la recerca de guanys ràpids, per la manca d'oportunitats per a obtenir guanys en la producció de béns i provisió de serveis.
Per que no es van donar aquestes oportunitats? El que succeïx, és que, gràcies a la política de diners barats de Greenspan, que tenien l'objectiu de contenir la crisi després de l'esclat de la bombolla de les empreses d'alta tecnologia (especialment les punt com) es va evitar que hagués una fallida important d'empreses. Van sorgir els escàndols d' ENRON i WorldCom, i van desaparèixer un munt d'empreses tecnològiques, especialment les punt com, que mai no serien rendibles. Però la sobreinversió, que arribava a moltes altres branques de l'economia, no va ser resolta mitjançant fallides importants i una liquidació massiva de capital constant.
Quina importància té per a les possibilitats de realitzar inversions rendibles, el fet que s'hagi mantingut la situació de sobreinversió?
Si hi ha sobreinversió, el que succeïx és que hi ha superabundancia de capital constant, és a dir de mitjans de producció (i també matèries primeres i insumos). I això tendeix a baixar la taxa general de guanys. En la societat capitalista, el capital constant ha de combinar-se amb el capital variable, el treball viu dels obrers, per a generar plusvàlua. La plusvàlua, com vam dir, només sorgeix del valor generat pels obrers. És la diferència entre el que el capitalista desemborsa com salaris, i el major valor generat pels obrers durant la jornada.[13]
La taxa general de guany, que amida la relació entre el plusvalor extret i el conjunt del capital invertit pels capitalistes, està en relació inversa a la suma del capital constant. Com més gran sigui la magnitud de valor del capital invertit en maquinàries i insumos en relació amb la mateixa massa de capital variable (destinat al pagament de salaris), menor serà la proporció general entre capital variable i capital constant, i per tant serà més baixa la taxa general de guanys.
Vegem un exemple que ens permeti comprendre això. Suposem que el conjunt dels capitalistes paguen, contant a tots els treballadors 1.000 milions d'euros en salaris. Suposem que per a fer-los produir utilitza un capital en maquinàries i insumos de 9.000 milions. Com la taxa de plusvalor és del 100% obtenen una plusvàlua de 1.000 milions. Com el seu capital total és de 10.000 milions, obtenen un guany terme mitjà del 10%. Aquesta, serà la taxa general de guanys. Ara, suposem que per a augmentar les forces productives, i així la taxa de plusvalor, inverteixen en més maquinàries. Suposem que el capital constant, passa a ésser de 18.000 milions. Suposem, que com a conseqüència d'això, la taxa de plusvàlua augmenta en un 50%, és a dir, passa de 1.000 milions a 1.500 milions per a un capital destinat a salaris de 1.000 milions. Llavors, la taxa general de guanys, cau del 10% a 7.6%.
Aquest procés, però molt més aceleradament (i amb resultats molt més moderats en termes d'augment de la productivitat i de la taxa de plusvàlua) tendeix a donar-se sempre en l'economia capitalista, on el desgavell de la producció tendeix a generar permanentment sobreinversió en diferents àrees, és a dir, augment de capital constant en relació amb el variable.
En general podem dir que les crisis capitalistes resolen aquesta situació de sobreinversió, duent a la fallida a una multitud d'empreses capitalistes, i fent que desapareguin grans masses de valor invertit en maquinàries i instal·lacions, i que altres tantes es desvaloritzin enormement, No obstant això, aquesta situació estructural de sobreinversió en la que es trobaven les principals economies mundials, especialment -però no només- la nord-americana, quan va començar la recessió de començaments del mil·lenni, no va ser resolta d'aquesta manera, com ja assenyalem. Hi va haver una política de salvament perquè només trenquessin les empreses més compromeses. Per això, no va haver noves oportunitats d'obtenir grans guanys, justament, perquè en la majoria de les àrees -particularment telecomunicacions per exemple- no s'havia fet un sanejament. El cost d'aquesta política, ha estat posar un sostre a les possibilitats que té la burgesia per a valoritzar el seu capital mitjançant un procés que impliqui l'extracció de plusvàlua. Això explica que la inversió hagi estat tan baixa en els últims anys, especialment en els EUA, Japó i Alemanya. "La baixa de les taxes d'interès no va estimular massa la inversió" [14]. L'única excepció ha estat la xinesa, que pels baixos costos de la força de treball i els beneficis atorgats per la burocràcia en matèria impositiva, segueix sent un imant per a la inversió capitalista. Això ho ha reconegut el propi Fons Monetari Internacional, que en el seu pronòstic anual per a 2007 plantejava "És interessant assenyalar que l'augment recent de la inversió està concentrada gairebé absolutament a Xina, on les trasformaciones econòmiques han generat moltes oportunitats." [15]
Les bases de l'últim cicle de creixement
Però en aquest marc, com es pot explicar l'últim cicle de creixement que va involucrar a tot el món capitalista sense excepció? D'una banda, enfront de la manca d'alternatives, la massa de diners que buscava oportunitats de valorització, es va bolcar especialment a l'especulació immobiliària. Així, va alimentar una bombolla que va fer pujar pels núvols els preus de les propietats (en els EUA i en tot el món) i va començar a desinflar-se a finals de l'any passat. Tornant A Stiglitz: "L'economia va créixer, però principalment degut al fet que les famílies nord-americanes es van decidir a endeutar-se més per a refinanciar les seves hipoteques i gastar part de l'excedent. I, mentre els preus dels habitatges van pujar com efecte de les menors taxes d'interès, els nord-americans van poder no donar-se per assabentats del creixent endeutament" [16]. Però fins i tot assenyala que "ni tan sols això va estimular prou a l'economia. Perquè més gent demanés préstecs, es van ablanir les condicions dels crèdits, el que va promoure el creixement de les hipoteques escombraries, les anomenades ’subprime’"[17].
L'altra pota, és el gran desenvolupament de diferents instruments financers, que van involucrar els crèdits hipotecaris, però també van incloure l'especulació amb els preus dels hidrocarburs i les commodities agràries. Sobre aquesta base, es va produir un ampli desenvolupament de mercats de derivats. Però també es van desenvolupar les estratègies de valorització de les accions empresàries, a través de les fusions i compres. Aprofitant els diners barats, grans empreses recorrien al crèdit per a l'adquisició d'altres firmes importants. D'aquesta forma, esperaven que el resultat, en termes de cotització accionaria, de l'empresa fusionada, fora major a la suma del valor accionari de les dues empreses per separat. Així, empreses que no tenien necessàriament gran rendibilitat, assolien incrementar el valor de les seves accions, i per tant beneficiar als seus accionistes. D'aquesta forma, el capital financer, que com a tal, no participa de la generació de plusvàlua, pot no obstant això permetre la realització de guanys, que són una promesa de plusvàlua futura, en potència. Aquest mecanisme dut fins a límits insospitables prèviament, va permetre el creixement exponencial del capital fictici, i va permetre que la majoria de les grans corporacions poguessin presentar bons resultats de guanys.
Va ser la combinació entre la bombolla immobiliària i aquests mecanismes financers (que generaven un "efecte riquesa" que incentivava un consum de la classe mitja nord-americana més enllà de les seves possibilitats actuals), la base per al boom de consum i el febril desenvolupament de la construcció. Per altra banda, les grans corporacions, van trobar a Xina un paradís de mà d'obra barata, i en el qual el capital tenia tot un territori verge per colonitzar. La inversió productiva s'ha concentrat en aquesta regió del planeta en magnituds mai vistes anteriorment, i amb possibilitats de rendibilitat que no oferia cap altra en aquests últims anys D'aquesta forma es va poder mantenir un cicle "virtuós" a nivell mundial, on els EUA era el gran consumidor de les exportacions de la resta del món, alimentant el seu dèficit comercial, juntament amb el seu dèficit fiscal. Però com ja assenyalem, això no pot durar indefinidament. Aquest capital fictici generat, deu en algun moment acreditar que el seu major valor, sorgit per mitjà de l'especulació, és una part de la plusvàlua extreta pel capital productiu. En els moments d'inquietud, els inversors borsaris, que normalment accepten com bones les afirmacions més absurdes sobre possibles rendiments de títols, exigeixen proves més fefaents. I com tot el capital, el financer no pot reclamar més que una porció del valor generat diàriament pels obrers en les seves jornades. Una porció proporcional a la seva suma, dependent de la taxa general de guanys. La "exuberancia irracional", com va dir alguna vegada Greenspan, mostra aleshores el seu caràcter efímer, sota la forma d'abruptes caigudes borsàries i "corralitos" -com el qual va instrumentar el BNB Paribas, reconeixent que tres dels seus fons d'inversió, no tenen ni remotament el valor que afirmaven. Aquí, és quan la superabundancia de liquidesa es transforma en manca de liquidesa. En algun moment, es manifestaven les turbulències financeres dels últims dies lloc, per a sacsejar-se masses de valor generat que només existien en les pissarres de les cotitzacions borsàries.
Canvis en les perspectives de l'economia nord-americana
L'economia nord-americana ja mostrava signes d'esgotament des de finals de l'anys passat. En 2006 es va arribar al que alguns analistes van assenyalar com el cim del cicle, amb els millors marges, des del qual podia considerar-se probable un estancament en el creixement del producte brut nord-americà [18]. Uns altres han posat l'accent en el fet que des de l'any passat els costos laborals han augmentat més que la productivitat, i han provocat la reducció dels marges empresarials [19]. Els guanys creixien un 20% a l'any, fins a finals de 2006, però diferents analistes assenyalaven el seu retrocès. Alguns per exemple afirmaven que "tal creixement dels guanys podria no ser sostenible, especialment si els costos laborals seguien augmentant a causa de les concessions en convenis salarials o en una desacceleració en el creixement de la productivitat" [20]. Les prediccions de creixement, i de guanys que es venien fent des de començaments d'aquest any, eren bastant moderades, i estava en discussió la possibilitat de recessió. És en aquest marc que es va punxar la bombolla immobiliària.
L'any passat amb les pujades d'interès de la FED impulsades pel nou president de la mateixa, Ben Bernanke, es van fer més costosos els crèdits hipotecaris. Es va detenir la presa de nous crèdits per a comprar cases, i això va impactar sobre els preus de les propietats, que van començar a caure. Per a molts, es va fer llavors més car seguir pagant el crèdit, que deixar que li rematin una propietat desvaloritzada. Aleshores, va començar lentament a desinflar-se la bombolla immobiliària, que es va emmarcar en una crisi de sobreproducció del mercat immobiliari. Aquest és l'escenari en el qual es produïxen les turbulències financeres. Els guanys menors als esperats, es donen més cruament en els sectors lligats a la construcció. Tenim per començar els casos dels menors guanys de Du Pont per la menor producció de forns, banys , i altres. l'empresa ferroviària Burlington per menors enviaments de materials per a la construcció. Aquestes empreses van actuar com l'espira de les turbulències borsàries. Però també Home Depot va anunciar el 14/8 que els seus guanys es van reduir un 15% en el segon trimestre de l'any. També es comença a sentir una certa retracció del consum. Wal-Mart va presentar guanys més baixos de l'esperat, com resultat de la baixa de consum [21]. El mateix article assenyala que es debat el tancament d'alguns locals. Encara que el consum es manté alt, es veu una caiguda en el cas dels béns durables. Sobre aquestes bases, es van generar una sèrie de contradiccions que hem assenyalat anteriorment en altres articles:
Dèficit fiscal i comercial creixents de l'economia nord-americana.
Encara que aquesta combinació li ha permès actuar com motor de consum que va alimentar el creixement de l'economia mundial, ho ha fet al cost d'acumular contradiccions potencialment explosives per a la mateixa. Particularment, la pressió per a la devaluació del dòlar. Encara que en l'últim temps es va revertir parcialment en el dèficit comercial "gràcies" a una certa devaluació del dòlar, el procés sembla de difícil reversió pel fet que gran part del consum, especialment el consum dels estrats més baixos, es recolza en importacions xineses, la moneda de les quals no s'ha devaluat.
Per altra banda, si els EUA tingués una política decidida per a revertir el dèficit comercial, els efectes per al conjunt de l'economia mundial serien preocupants atès que el creixement de Xina i el conjunt d'Àsia, però també d'Europa, es recolza en el dèficit nord-americà [22]. Amb el dòlar devaluat (va caure un 40% enfront de l'Euro en els últims 3 anys), s'erosiona el poder de compra dels consumidors nord-americans. El consum massiu no ho ha sofert del tot perquè no hi va haver una devaluació enfront del Yuan xinès. Els càlculs són que si això succeís, els preus podrien augmentar un 50% o més. Per altra banda, la FED era sacsejada entre les pressions per a permetre la devaluació del dòlar, i la necessitat de contenir el seu efecte sobre els preus. Permetre la devaluació requeriria baixar les taxes d'interès (perquè hagi menys incentius per als inversors a comprar dòlars i invertir en bons del tresor). Mentre que per a contenir la inflació, la Fed venia inclinant-se per la pujada de les taxes d'interès fins al divendres 18/8.
El deute privat ha arribat a nivells rècord i l'estalvi personal va anar en 2006 d'un 1% negatiu del PBI. El pitjor nivell des de la Gran Depressió que va seguir al crack del 29.[23] Per altra banda, el resultat dels fluxos de capital ha estat negatiu per primera vegada des de 1929. Els capitals i estalviadors estrangers van guanyar més amb les seves inversions en els EUA del que van guanyar les corporacions i estalviadors nord-americans invertint en la resta del món. [24]
En l'Estratègia Internacional Nº 23 havíem assenyalat la deterioració econòmica estructural de l'economia nord-americana. [25] Els seus vells colossos, com Boeing o General Motors, són superats per empreses europees o asiàtiques. I les pròpies empreses nord-americanes situen la seva producció fora dels EUA, amb la consegüent pèrdua de base industrial del país. En els anys 2005 i 2006 es van perdre aproximadament un milió de llocs de treball [26]. Com veiem, els signes de crisis, i la necessitat d'ajustaments en la dinàmica de l'economia nord-americana, ja es plantejaven.
Perspectives i contradiccions per a les eines clàssiques de política econòmica
La sobre inversió en el
sector immobiliari ha fet que una gran part de les propietats no puguin
vendre's, i molts han començat a declarar-se insolvents per a
pagar les seves hipoteques, tota la sèrie de maniobres realitzades per a
alimentar el mecanisme dels crèdits barats, projecta una ombra sobre
tota aquesta massa de capitals que van buscar vies ràpides de
valorització enfront de l'estretor dels possibilitats d'inversió
rendible. Les contradiccions que acumula l'economia nord-americana,
plantegen que la sortida no sigui molt senzilla. Fins ara, l'estratègia
desplegada pels bancs centrals, a la qual es subscriuen també els bancs
i financeres privades (com Goldman Sachs) ha estat injectar fons en el
mercat, a canvi de les hipoteques incobrables. D'aquesta forma, pretenen
sancionar com bones inversions sense cap sustento, afrontant els
pèrdues, i tractant de dur calma als mercats per a evitar que continuï i
s'aprofundeixi la caiguda borsària. Però diversos analistes han sortit a
marcar els límits que te la perspectiva d'èxit d'aquesta política. Entre
ells l'economista Roubini en una nota publicada en IECO el dia 14/8,
assenyalen que la situació de turbulència "és potència en la cadena de
crèdit: tenim individus que no #podar
Com veiem, si s' escenifica una recessió en l'economia nord-americana -que ara com ara no pot confirmar-se-, probablement es consolidi més la contradicció entre els mecanismes de salvació financera, i la defensa del rol del dòlar com reserva de valor en el món. Això posaria en escac el mecanisme pel qual l'economia nord-americana va assolir evitar reeixidament les turbulències financeres que van significar catàstrofes per als països de la perifèria, i finançar els seus dèficits bessons sense majors traumes. Com planteja Juan Chingo "en el marc de la vulnerabilitat del dòlar -expressió dels grans dèficits bessons, comercial i de compte corrent, i de la creixent necessitat de finançament extern- una baixa de les taxes d'interès podria precipitar una correguda contra la divisa nord-americana. Si afegim les recents amenaces d'investigadors ’’ xinesos, publicades no per casualitat en la premsa de Pequín, en relació a que Xina podria vendre els seus bons del Tresor nord-americà (el principal component de les reserves del seu banc central) a causa de la creixent frustració de les autoritats d'aquest país per les pressions proteccionistes en EUA, especialment en el Congrés, tal vegada no sembli tan estranya la prudència del president de la FED.
Els marges de maniobra de l'economia nord-americana s'estan estrenyent acceleradament." [29] En principi, ha augmentat les possibilitats d'un aterratge forçós de l'economia nord-americana. Més enllà de les estratègies que desplegui el govern dels EUA, juntament amb les grans economies d'Àsia i Europa, i dels ritmes de la situació, el que veiem és que no hi ha receptes màgiques per a la perpetuació del capitalisme global, que els guanys embutxacats pels capitalistes en els últims anys es van sostenir en gran mesura en una il·lusió especulativa (reforçada, per descomptat,en una major explotació dels treballadors en tot el món, i el fervorós avanç capitalista sobre àrees que abans eren excloses a l'acumulació, com Xina), i els elements estructurals crítics, pesen en les possibilitats de rellançar avui una estratègia fàcil per a intentar sostenir els guanys capitalistes [30]. Independentment del temps que aquest fet es desenvolupi -que se superin les turbulències i el creixement es perllongui ara mateix no es pot excloure- l'actual ansietat en les finances mundials, mostra el mar de fons que entela la lluentor del creixement capitalista dels últims anys.
[1] La liquidesa, és la facilitat d'un actiu per a convertir-se en diners. Si hi ha gran liquidesa en els mercats, hi ha grans masses de diners a la recerca de comprar bons i accions.
[2] Productivament en el sentit capitalista, en el sentit que el seu capital produïx plusvàlua. Per a una debat sobre el treball productiu veure Lluita de Classes nº 5, Paula Bach "El ’sector serveis’ i la circulació de capital: una hipòtesi", Bs. As., Julio 2005 /
[3] En el mateix sentit de la nota 1
[4] Bach, Paula, "Valor, forma i contingut de la riquesa en Marx i en Antonio Negri: una diferència subtil però essencial", Estratègia internacional nº 17, Bs. As., Abril 2001. Per a una discussió més profunda de la crisi de la llei del valor, vam remetre a aquest article. Alhora, hem pres aspectes d'aquesta discussió en Lluita de classes nº 7, Mercatante i Noda, "Entre l'escepticisme i la catàstrofe imminent".
[5] Bach, Paula, op.cit./ %[6] Marx, Karl, Elements fonamentals per a la crítica de l'economia política (Gruñidse), Bs. As., Segle XXI, pàg. 592/ .
[7] És part del mateix procés que ha dut en les últimes dècades a una nova ofensiva sobre les condicions de vida dels treballadors, i l'expansió del capitalisme a noves àrees (després de la caiguda dels ex estats obrers) i noves branques mitjançant les privatitzacions en tot el món./
[8] Husson, Michel, "Llegir el capital avui", pròleg a l'edició resumida del capital de Gabriel Deville, Els llibres de la frontera, Barcelona, 2007/ .
[9] On es comercia sobre la base del valor futur esperat de diferents mercaderies, per exemple barrils de petroli. El comprador acorda pagar al venedor, en una data X, un determinat valor I per cada barril de petroli. Si el preu és més barat al moment de fer l'operació, haurà sortit beneficiat el venedor, ja que cobra més del que val el barril. Si és més car, el beneficiat és el comprador.
[10] Fons d'inversió d'alt risc.
[11] Stiglitz, Joseph, "Estats Units, l'hora de la veritat", IECO, Buenos Aires, 12/08/2007/ .
[12] Stiglitz, Joseph, op. cit.
[13] Aquesta diferència sorgeix perquè els obrers produïxen l'equivalent als seus salaris en només una part de la jornada. La taxa de plusvalor és la proporció entre la part de la jornada que l'obrer produïx valor que és apropiat pel capitalista, i aquella part de la jornada laboral que l'obrer produïx el valor equivalent al salari que el capitalista li paga. Els capitalistes no amiden aquesta taxa de plusvalor, sinó que a ells els interessa la taxa de guany, és a dir, la proporció entre el plusvalor i el capital total invertit (la suma del capital constant i el capital variable).
[14] Stiglitz, op. cit./
[15] IMF, "World Economic Outlook". 2007/
[16] Stiglitz, op.cit./ %[17] Stiglitz, op.cit./
[18] Veure "Have US company profits peaked?", publicat en el lloc d'anàlisi financera MoneyWeek. www.MoneyWeek.com/
[19] Si els costos laborals augmenten més que la productivitat, podríem dir que la taxa de plusvàlua tendeix a caure. La productivitat amida la quantitat física de béns que els obrers produïxen en la seva jornada laboral. Els capitalistes, moltes vegades tracten de rescabalar-se dels augments laborals fent que els seus obrers pugin la productivitat, és a dir, la quantitat de béns que produïxen, en nivells més que proporcionals a l'augment dels salaris (per exemple si atorguen augments del 10%, intentaran que la productivitat pugi més de 10%). Avui en els EUA ve passant el contrari, i afecta la rendibilitat empresària.
[20] Això ho afirma el "Economic Outlook" de Febrer de 2007 del American Enterprise Institute for Public Policy Research. Disponible en www.aei.org
[21] Financial Estafis 13/08/07/
[22] Veure per exemple l'informe de l'institut Deloitte Research: Kalish, Ira. "Global Economic Outlook 2007. Is a crisi inminent, or llauri things better than we thought?"
[23] Yones, Med, "US Economy Risks and Strategies for 2007-2017. Policy White Paper", International Institute of Management (IIM), 15/3/07/ .
[24] Això ho ha remarcat Gerard Dumenil. Veure l'entrevista realitzada en la seva estadía en Bs. As. "Anem a un nou rumb de l'economia nord-americana. Disponible en www.ips.org.ar
[25] Chingo, Juan, "El desastre de L'Iraq i la decadència de l'hegemonia nord-americana", Estratègia Internacional nº23, Bs As, desembre 2006/ .
[26] Segons Yones, Mer, op. cit./
[27] Krugman, Paul, "La crisi financera iniciada en EUA ja dóna la volta al món".
[28] La finestra de descompte és la taxa d'interès que paguen els bancs per endeutar-se amb la FED. És per a préstecs d'emergència./
[29] Chingo, Juan, "Una amenaça al cor de Wall Street", La veritat obrera nº 247, Bs. As., 16/8/07/ .
[30] Si efectivament s'assenta un escenari de recessiu en l'economia nord-americana, les estratègies de sortida usades en passades recessions, poden enfrontar límits majors. En el més immediat, un sacudón que talli l'actual cicle virtuós de l'economia mundial, posarà fi al fervor consumista de les classes mitges, sobre el qual s'assenta el seu gir reaccionari dels últims temps. Si es produïx un fracàs continuat de les eines més bàsiques de política econòmica per a superar la crisi, probablement estarem davant una intensificació en la lluita de classes, alhora que pressions per a redefinir la relació entre les potències econòmiques -anant a un major proteccionisme, major escalada en les baralles comercials, etc.
