Crisi de l'esquerra.
Destriem el caliu de les cendres per tal de generar una organització política 100% d'esquerra.
Llorenç Buades Castell
Fa pocs dies vaig escriure en relació al projecte de Bloc que proposava Gabriel Barceló al conjunt del PSM i a les altres forces semblants --Esquerra Unida,Verds,Erc--en la seva candidatura al proper Congrés. D’aleshores ençà s’han multiplicat els escrits de militants, s’han fet els anuncis de dimissió de Pere Sampol, i s’han activat posicionaments en alguns casos desqüalificadors dels mal anomenats “renovadors” cap als companys que proposen el Bloc. Més tard han seguit els penediments, però tirada la pedra, alguna cosa queda. Pel que he llegit a la premsa, i si és veritat, no han mancat tampoc les desqüalificacions dels anomenats “oficialistes” cap als renovadors en el cas d’un destacat militant del PSM a Felanitx que qüalifica als “renovadors” de “neoconservadors”. La font en aquest darrer cas sorgeix de la premsa del Grup Serra.
Tot seguit, els que proposen el Bloc han decidit tirar endavant les seves propostes i manifestar-les al carrer a partir de la dinamització de les candidatures municipals unitàries que es vertebren en alguns pobles amb gent d’Esquerra Unida, Verds o gents independents. Per més que aquesta opció sigui acceptable des del criteri de seguiment dels acords del partit, allò que queda és una certa sensació de desgavell que sembla de difícil solució.
La proposta de Bloc significa ara mateix una aposta qüalitativament més difícil d’assolir que la d’una entesa electoral. No és admesa per la militància pròpia del PSM que es va pronunciar contra la coalició, i tampoc és admesa almenys per Eberhard Grosske (EU-IU),que no veu la seva oportunitat a curt termini. No li manca raó a Grosske . La proposta de Bloc sense convivència prèvia podria significar la liquidació del mateix i de les organitzacions que el mantenen en el cas d’obtenir uns resultats electorals magres.
Es clar que aquest tipus de propostes s’han de fer en un Congrés, lloc de debat, i és democràtic que Gabriel Barceló faci la proposta davant el Congrés del mes de maig. Altra cosa és que la seva proposta sigui oportuna en una militància dividida respecte a la formulació d’una coalició,perquè no ajuda a superar la divisió. Més aviat engrandeix les diferències i fan més difícil una sortida unitària.
Així i tot crec que hi ha gent al PSM que no s’identifica en absolut amb la proposta de Bloc, i que al mateix temps és distant de la dretanització dels “renovadors”. És gent que es sent d’esquerra i també independentista, i que creu compatibles els dos projectes sense cap necessitat d’aliances electorals. No crec que els dos sectors enfrontats al si del PSM siguin prou homogenis, perquè si les posicions són absolutament tancades respecte dels dos projectes que coneixem, l’actitud més pràctica seria que un dels dos grups s’escindís per tal de bastir un projecte diferent. Al meu entendre aquest projecte diferent giraria per part dels renovadors cap a una unitat amb UM, i en el cas dels qui proposen el Bloc, amb la formulació del mateix amb les forces que han apuntat. En un o altre cas, el PSM despareixeria, i en cap dels dos casos serien el pal de paller,ni respecte d’UM,ni en relació a EU-Verds.
La solució per a la supervivència del PSM és fer jugar un paper central a la militància que no es significa per cap dels dos projectes, és a dir, donar més protagonisme a les bases per sortir del forat. Amb el Congrés a la vista és difícil que es pugui establir un marc de debat correcte que fonamenti el respecte i la iniciativa de la militància de base cap a la cerca de sortides alternatives a les existents.
El conjunt del partit ha de saber també que no es poden fer il·lusions en les eleccions del 2007, i que la reculada és gairebé inevitable. En l’estat actual, i després de l’experiència negativa del Pacte de Progrés, que es cobra la factura ara, el PSM no està en condicions d’assolir posicions de govern.
No es preveuen massa situacions que puguin alterar les condicions de polarització entre el PSOE i PP, i una part important de l’electorat del PSM i d’Esquerra Unida-Verds optarà per votar al PSOE. Fins i tot em consta que hi ha militància poc fidel en el vot cap al seu partit quan els candidats no són majoritàriament acceptats. Així que un PSIB-PSOE que al llarg d’aquests anys d’oposició ha fet un paper molt gris, pot ser el gran beneficiari de la crisi de l’esquerra. Encara més, la manca de militància política en aquest partit, a Ciutat és particularment greu, per l’existència d’un corc que des de fa dècades disposa del control clientelar de les agrupacions més fortes de Ciutat.
El corc que perviu al PSIB-PSOE ha allunyat a bona part dels seus antics qüadres, i la seva posició de lobby generosament sostingut per la dreta municipal manifesta el seu poc interès per accedir a la majoria de l’alcaldia, com s’ha expressat al llarg dels darrers temps. En aquest sentit, el PSIB-PSOE es podria regenerar a partir de la incorporació de militants de l’esquerra en crisi com sovint ha fet.
El problema de les formacions que es defineixen com l’esquerra del PSOE, és que, en les polítiques socials cada vegada tenen menys espai polític respecte al PSOE. Tenen menys espai polític perquè han fet un recorregut important cap a la dreta i cap a posicions socials de caràcter neoliberal en les seves pràctiques de gestió municipal, o de gestió institucional, com la sindical, per posar un exemple.
Cap de les formacions que es defineixen com l’esquerra del PSOE disposa avui de les seves principals referències en la classe treballadora, en les seves reivindicacions, en implicar-se en la millora de la correlació de forces de la gent treballadora respecte del procés d’acumulació del capital i de la distribució de la renda. En aquest sentit és oportú recordar que cap formació política es destaca per fer front a la reforma laboral, ni per mobilitzar al jovent en favor d’una política d’habitatge assolible.
Sense caràcter de classe, es difícil que es puguin mantenir com opcions d’esquerra més enllà del nominalisme de les sigles.
A partir de la mancança de polítiques socials alternatives, allò que els diferencia del PSOE es limita al debat referent a l’ordenació territorial i a la qüestió autonòmica i cultural.
- Respecte a l’ordenació territorial cal destacar que amb la desfeta del sector Verd proper a la Consellera, el retrocés en el ideari verd i en la lluita del moviment és manifest.
- En relació al debat autonòmic és evident que es redueix a l’àmbit institucional i no hi ha cap mena de fervor mobilitzador estatutari, ni més enllà d’aquest, llevat de les fites del 31 de desembre.
- En relació a la llengua i cultura, la crisi que ha afectat l’OCB al llarg dels darrers anys ha permès també avançar posicions a la dreta més reaccionària.
Amb tot, la situació es defineix pel fet que les distàncies entre les formacions políques de l’esquerra i el PSIB-PSOE esdevenen cada vegada més curtes. I a vegades el PSIB-PSOE els supera per l’esquerra com és el cas de l’Ajuntament de Ciutat, on el PSM-EN es va abstenir en relació als pressupostos d’un PP molt escorat a la dreta i absolutament regressiu en materia cultural i lingüística.
HI HA UN GRAN ESPAI PER A L’ESQUERRA DE VERITAT, I AQUEST ESPAI ÉS
NECESSARI OMPLIR-LO AMB UNA FORMACIÓ POLÍTICA 100% D’ESQUERRA.
Alguns elements imprescindibles per a una esquerra necessària són:
- La recomposició de l’esquerra exigeix la construcció d’una nova formació política amb una voluntat real de canvi social. L’esquerra necessària ha de ser adversària de l’imperialisme i del capitalisme.
- Una formació política d’esquerra ha d’estar per damunt de tot al servei de la classe treballadora i ha de generar-se entre la base social pròpia i la consciència de la necessitat d’emancipació de la mateixa.
- La classe treballadora està formada per la gent assalariada , per la gent autònoma i per l’exclosa del procés productiu. És aquesta majoria social la que ha de participar d’un projecte polític propi.
- Assolir que la classe treballadora ha de viure en armonia amb la naturalesa, i amb si mateixa. Allò que defineix l’esquerra és la voluntat fraternal, solidària i igualitària. El discurs de la competitivitat és un discurs verticalista aliè a l’esquerra.
- Ha de respectar la naturalesa, i també a la gent de la seva classe menys afavorida per raons de caràcter sexual, racial , nacional, cultural o corporal , i fer possible la igualtat en drets de les persones.
- Un nou subjecte de l’esquerra ha d’aspirar a unificar als qui viuen i treballen a les Illes en un mateix projecte nacional a partir del
- Un nou subjecte de l’esquerra ha de fonamentar-se en el foment de la participació directa de la militància i de la ciutadania en la gestió de tot allò que li afecta.