EN RECORD D'UN LLIBERTARI:HENRI CARTIER-BRESSON
Els ulls del segle XX es van tancar
JUAN PEDRO QUIÑONERO
Més val tard que mai. El 1970, Cartier-Bresson va
donar un gir a la seva vida. Abandona la fotografia, contreu matrimoni amb
una altra fotògrafa excepcional, Martine Frank, i es consagra a la seva
vocació original, el dibuix. La seva mort és una pàgina de dol per a la
història de la fotografia. Va ser amic de la CNT i la FAI.
Henri Cartier-Bresson havia abandonat la
fotografia fa trenta-quatre anys. Però era una llegenda des de molt temps
enrere. Havia estat un testimoni excepcional de les grans convulsions
històriques del segle XX. Havia fixat un cànon estètic, entre el «instant
decisiu» immortalitzat per la càmera i el gran art universal. Havia
contribuït a posar els fonaments d'una norma ètica per als oficis i les
arts de la imatge.
Cartier-Bresson va néixer a Chanteloup el 1908, al
si d'una família burgesa. Però es va educar a París, al Liceu Condorcet.
Quan era adolescent, va somiar amb ser pintor, en l'estela dels
postimpressionistes. Nen i adolescent delicat, fràgil, somiador, va
descobrir accidentalment la fotografia, que molt aviat el va allunyar de
la seva vocació original, el dibuix, la pintura.
Cartier-Bresson mai no va ser surrealista, però va
freqüentar els ambients parisencs on van proliferar tots els grans «ismes»
cridats a revolucionar la història de l'art: cubisme, dadaisme,
surrealisme li fascinen i el convencen que, en definitiva, la seva no
seria una cursa de dibuixant i pintor, quan la pintura es precipitava en
uns abismes vertiginosos.
Una ruta sense retorn
Equipat amb una Leica II des de 1933,
Cartier-Bresson havia pres una ruta sense retorn. Ser testimoni i deixar
empremta inesborrable dels cataclismes que havien de canviar la història
de la nostra civilització. A cavall del testimoni, el document i el
reportatge d'urgència, les seves imatges d'Espanya, abans, durant i
després de la guerra civil, ho confirmen com un gran mestre. Les seves
imatges d'un bordell alacantí, una ciutat deserta, uns nens jugant a la
pilota en una plaça ocupada per la guàrdia civil, uns milicians
anarcosindicalistes, estableixen definitivament la norma estètica del
«instant decisiu»: la fotografia fixa els contorns d'un esdeveniment, una
figura, un instant singular, sotmès al tractament estètic del gran art.
Entre els fotògrafs de geni que cobreixen la
guerra civil espanyola, Cartier-Bresson és entre els primers que teoritzen
i s'imposen la norma ètica i estètica que haurà de revolucionar la
història del seu ofici i el seu art. Les imatges de Robert Capa, al front
d'Aragó i a Normandia, són sens dubte capitals. Però Capa sentia horror
per l'aspecte «artístic» del seu art, excepcional. En el cas de
Cartier-Bresson, l'artesà s'imposa la disciplina dels mestres de l'art
universal, que està canviant de rumb.
Després de la guerra civil espanyola,
Cartier-Bresson va tornar a trobar-se amb els seus vells amics de la CNT i
la FAI, al París de nou alliberat per la Companyia número 9 de la Divisió
Leclerc, integrada per un centenar d'espanyols, que van ser els primers
soldats aliats que van entrar a París encara ocupat, anunciant la
insurrecció popular i l'alliberament de la capital. Les imatges de
Cartier-Bresson de l’alliberament i la immediata postguerra són documents
excepcionals. A Espanya, en els EE.UU. i a Mèxic, durant els anys trenta,
el fotògraf havia après una tècnica, reflexionat sobre el seu ofici i
posat els fonaments de la seva pròpia ètica artística. Amb l'esclat de la
Segona Guerra Mundial, l'antic jove burgès descobreix els horrors dels
camps de concentració nazis, on va ser presoner.
Aquesta experiència de la història de l'art (com a
testimoni de la gegantina eclosió de les avantguardes), l'adveniment d'una
nova disciplina artística (com a reporter gràfic) i el drama històric (com
a presoner en un camp de concentració), l'havien proveït per llançar-se a
la gran aventura d'una cursa meteòrica. Entre els anys quaranta, cinquanta
i seixanta del segle XX, Cartier-Bresson fotografia la Rússia soviètica,
l'alliberament d'Europa, la independència de l'Índia, l'emergència del
Tercer Món, l'eclosió dels moviments d'alliberament. I viatja per
Birmània, Canadà, Cuba, Mèxic, Xina, Pakistan, Indonèsia, l'URSS Es tracta
d'una aventura decisiva per a la història de la fotografia.
Artesà magistral, Cartier-Bresson s'havia fixat
uns cànons ètics i estètics excepcionals. En el seu cas, la utilització
d'un objectiu de 50 mm forma part d'una disciplina artística. El seu
recurs sistemàtic al blanc i negre és indisociable de l'art de la
composició. La seva noció del «instant decisiu» és una norma ètica
capital: el gran art està renyit amb les argúcies tècniques i el
maquillatge visual. Cartier-Bresson ja havia entrat en la història de
l'art.
El 1947, el mestre s'associa a Capa, Saymour i
Rodger per fundar l'Agència Magnum, que ocupa una part molt important en
la història del reconeixement social de l'ofici de fotògraf internacional.
Cartier-Bresson ja havia tractat i fotografiat a Picasso, Braque, Matisse
o André Breton. A partir dels anys 50 del segle passat contribuirà a crear
una sort de noblesa cosmopolita de l'art fotogràfic.
El 1970, Cartier-Bresson va donar un nou gir a la
seva vida. Abandona la fotografia, contreu matrimoni amb una altra
fotògrafa excepcional, Martine Frank, i es consagra a la seva vocació
original, el dibuix. La seva mort és una pàgina de dol per a la història
de la fotografia. La Bibliteca Nacional anuncia un homenatge internacional
d'urgència. El seu és un llegat majestuós, en temps de crisi de tots els
valors.
