Literatura catalana: el cànon literari

"Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a 'política de mormalització lingüística' la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la 'batalla de València' i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar". (Ferran Lupescu)

Defensa dels escriptors catalans: contra els silencis i les marginacions (I)

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus reque fan referència a qui signa aquest article.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita pel socialisme, la república i la independència dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".

I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

Al contrari de l'actitud honesta de Pere Rosselló, sabem que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet (1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Com va escriure el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Palma de Mallorca. 2003): "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a 'política de mormalització lingüística' la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la 'batalla de València' i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar". (Miquel López Crespí)