La bona mort

Jesús Mosterín

tornar

 A pesar del màgic encant de la infància i de la turbadora emoció de la pubertat, és bell créixer, fer-se adult, viure en saó i plenitud, sentir-se a gust en la pròpia pell, usar la raó, pensar amb lucidesa, exercir l'autonomia, prendre en les nostres mans les regnes de la nostra pròpia vida. Ningú ens va preguntar com néixer, però potser puguem decidir com morir. Podem ser els autors de la nostra biografia, podem fer que la pel·lícula de la nostra vida acabi bé, al nostre gust. No hi ha necessitat d'envoltar el tràngol de la mort de terrors, superstició i tabús. També la mort pot abordar-se amb serenitat i racionalitat.

 La bona mort o eutanàsia (en grec, eu-thánatos) és el digne colofó d'una bona vida. Qualsevol vida és un procés efímer, i tots tenim una cita amb la Parca. Però també en una vida efímera, l'única que hi ha, hi cap la consciència i la felicitat. Per desgràcia, la dolenta mort o cacotanasia (en grec, kako-thánatos) frustra moltes vides humanes, fent-les malbé al final. En la nostra era tecnològica, la cacotanasia resulta amb freqüència de l'intent d'allargar una vida que ja ha arribat a la seva fi, afegint un capítol d'infern i indignitat a una biografia que podria haver estat satisfactòria. La dignitat de la vida humana rau en no acceptar qualsevol tipus de vida, sinó només aquella que, en opinió del subjecte, val la pena de ser viscuda.

Aquí no parlem de desenganys adolescents ni de sòrdides conspiracions d'hereus cobejosos. Em refereixo a adults reflexius en estat de deterioració física tremenda i irreversible, que encara conserven el seu judici. Aquests individus han de ser tractats amb respecte, com agents autònoms i sobirans que són, com amos de la seva pròpia vida. Si consideren que, a partir de cert moment, el balanç de satisfaccions i sofriments va a llançar un saldo intolerablement negatiu, són ells i només ells els que han de decidir entre l'eutanàsia (el somni induït per barbitúrics seguit de la injecció letal) i la cacotanasia (l'acarnissament terapèutic amb tota la parafernalia de la tecnologia mèdica al servei d'una prolongació de la seva agonia o de la seva dolenta vida). Qui gosaria oposar-se a la seva elecció? Qui tindria la desvergonya de donar-se una autoritat superior sobre la vida del proïsme que la del proïsme mateix? Quan, malgrat tot, les institucions i les lleis ens ignoren en tan greu tràngol, només ens pot salvar l'amor, l'ajuda d'una mà amiga i desinteressada.

L'Oscar a la millor pel·lícula i al millor director de 2004 ha recaigut en Million dollar baby, de Clint Eastwood. Maggie vol arribar a ser campiona de boxa, i, quan està a punt d'aconseguir-lo, sofreix un feroç atac que la deixa tetraplègiica, amb la columna desfeta i la cama amputada. Aquesta mort en vida, mantinguda artificialment, ja no té sentit per a ella, que només desitja morir de debò, i ho desitja amb tota la seva ànima. Encara que ella mateixa no pot moure's, al final obté l'eutanàsia de la mà de Frankie, el seu entrenador, l'únic que la vol i la respecta, l'únic disposat a córrer riscos perquè la voluntat de Maggie es compleixi.

També l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera, a més d'un munt de premis Goya, ha guardonat a altra pel·lícula que celebra l'eutanàsia per amor, Mar endins, d'Alejandro Amenábar, basada a més en fets reals. Javier Bardem recrea el drama del tetraplègic gallec Ramón Sampedro, al que un accident va deixar immobilitzat en 1968 i que volia morir. Com ningú s'atrevia a ajudar-li, va passar els cinc últims anys de la seva vida batallant inútilment en els tribunals a la recerca d'una autorització legal per a morir dignament i perquè algú pogués ajudar-li sense perill. La història acaba bé, doncs una dona bona i senzilla, Ramona Maneiro (en la pel·lícula, Rosa), s'enamora d'ell i complix la seva voluntat, subministrant-li el verí en 1998.

Un cas distint és el dels moribunds tan deteriorats, que ja ni tan sols estan en posició de prendre decisió alguna. El digne i el racional és deixar-los morir en pau i com més aviat millor, assegurant-se sobretot que no sofreixin cap tipus de dolor en el procés. Amb freqüència ocorre el contrari. En alguns països, la meitat de tota la despesa sanitària es concentra en l'últim any de la vida dels ciutadans, dedicant-se sumes ingents a allargar l'agonia dels malalts terminals. Ni els personatges famosos se salven d'aquest epíleg cruel. El 7 de març de 2005, el príncep Rainiero de Mònaco va ingressar en el Centre Cardio-Toràcic de Montecarlo amb fallades en el cor, els ronyons i els pulmons. Des del 22 de març ja només sobrevivia connectat a un respirador artificial. Els parts mèdics es limitaven a descriure el pronòstic com "extremadament reservat". El 31 de març, el príncep Alberto es va fer càrrec de la regència. De totes maneres, encara es va mantenir artificialment en vida a Rainiero una setmana més, fins que els metges es van compadir d'ell i ho van deixar morir el 6 d'abril.

 Quan els cavalls sofrien un accident fatal, els genets decents escurçaven la seva agonia amb el famós tir de gràcia. Al goril·la albí Floquet de Neu l'estimaven  molt en el zoo de Barcelona; per això quan en 2003 el seu càncer de pell era ja irreversible i el seu dolor refermava, els seus cuidadors van decidir practicar-li l'eutanàsia. Molta gent va comentar amb enveja que ja els agradaria a ells ser tractats com el goril·la.

Un cas grotesc ha estat el de Terri Schiavo. En 1990 el seu cervell va sofrir un dany profund i irreversible per una fallida cardiaca. Des de llavors va ser mantinguda en vida com un vegetal humà. En 1998 el seu marit va demanar que li retiressin els tubs. Encara que els jutges de totes les instàncies van donar repetidament la raó al marit, els polítics de la ultradreta cristiana es van interferir en els processos judicials per a perllongar la vida vegetativa de Terri. En 2003 el Parlament de Florida va aprovar una llei especial, Terri's law, que autoritzava al governador Jeb Bush a ordenar la reinserció dels tubs que els jutges havien ordenat retirar, llei que Jeb va signar a l'instant i va usar immediatament perquè l'espantall continués. Un any després, el Tribunal Suprem de Florida va declarar aquesta llei inconstitucional. Al febrer de 2005 el Congrés dels Estats Units es va reunir precipitadament en període de vacances per a permetre que un tribunal federal tornés a intubar a Terri i el president George W. Bush va regressar des de Texas amb avió per a signar immediatament la llei. De totes maneres, de res va servir tanta maniobra. El tribunal federal d'apel·lació va rebutjar de nou la pretensió fonamentalista i va ordenar que els tubs seguissin retirats. En aquest clima exaltat ningú s'atrevia a esmentar si més no l'eutanàsia, així que finalment es va deixar que la pobra dona morís per deshidratació al llarg de dues setmanes.

L'alternança en el poder és típica de les democràcies madures i serveix perquè cada partit corregeixi els excessos del seu contrincant. Encara que el PP s'ha modernitzat, fins a ara ha estat incapaç de trencar els seus lligams amb el fonamentalisme de la jerarquia eclesiàstica i d'adoptar el laïcisme de la moderna democràcia liberal. Ha estat un espectacle poc edificant el d'alguns ministres i ministres relativament liberals traint les seves pròpies conviccions i tractant d'imposar la religió catòlica com assignatura al mateix nivell que les matemàtiques, o prohibint la prometedora investigació amb cèl·lules mare, o imposant les idees dels bisbes sobre l'avortament o l'eutanàsia a una majoria dels ciutadans que ja no combreguen amb aquestes pedres de molí. I què dir de la reacció histèrica del conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, destituint fulminantment al cap del servei d'urgències de l'Hospital Severo Ochoa, Luis Forests, per una denúncia anònima i il·legal que la pràctica habitual de la sedació terminal dels pacients comatosos podria olorar a eutanàsia, enfrontant-se a l'opinió dels metges, al comitè d'ètica, al Col·legi de Metges i a la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives? Per descomptat, si arribo a veure'm en aquesta tesitura terminal, m'agradaria contar amb els serveis pal·liatius del dolor d'un professional competent i complaent més aviat que caure en les arpes d'un ideòleg cristià ignorant de la medicina i obstinat a allargar la meva agonia costi el que costi.

 El millor servei que el PSOE pot retre ara a la democràcia espanyola consisteix a corregir aquests excessos del fervor religiós, com ja ho està fent en el tema de les cèl·lules mare o del divorci, però com encara no s'atreveix a fer amb l'avortament o l'eutanàsia. Embravida per l'actitud pusil·lànime del Govern, al novembre de 2004 la Conferència Episcopal va llançar una campanya d'agitació a favor de la cacotanasia, arribant a imprimir set milions de pamflets que identificaven l'eutanàsia amb l'homicidi. Confondre l'eutanàsia amb l'homicidi és com confondre l'amor amb la violació, o el regal amb el robatori, o el voluntari amb el forçat. No hi ha arguments, ni tan sols bíblics, per a defensar la postura eclesiàstica. L'actual problemàtica ve plantejada pel progrés de la tecnologia mèdica, que és molt recent i sobre el qual la Bíblia no diu res. Mancant arguments, la jerarquia imparteix insults urbi et orbi, titllant d'homicides a quants discrepen de les seves pelegrines opinions.