La bona mort
Jesús Mosterín
tornar
A pesar del màgic encant de
la infància i de la turbadora emoció de la pubertat, és
bell créixer, fer-se adult, viure en saó i plenitud,
sentir-se a gust en la pròpia pell, usar la raó, pensar
amb lucidesa, exercir l'autonomia, prendre en les
nostres mans les regnes de la nostra pròpia vida. Ningú
ens va preguntar com néixer, però potser puguem decidir
com morir. Podem ser els autors de la nostra biografia,
podem fer que la pel·lícula de la nostra vida acabi bé,
al nostre gust. No hi ha necessitat d'envoltar el
tràngol de la mort de terrors, superstició i tabús.
També la mort pot abordar-se amb serenitat i
racionalitat.
La bona mort o eutanàsia
(en grec, eu-thánatos) és el digne colofó d'una bona
vida. Qualsevol vida és un procés efímer, i tots tenim
una cita amb la Parca. Però també en una vida efímera,
l'única que hi ha, hi cap la consciència i la felicitat.
Per desgràcia, la dolenta mort o cacotanasia (en grec,
kako-thánatos) frustra moltes vides humanes, fent-les
malbé al final. En la nostra era tecnològica, la
cacotanasia resulta amb freqüència de l'intent
d'allargar una vida que ja ha arribat a la seva fi,
afegint un capítol d'infern i indignitat a una biografia
que podria haver estat satisfactòria. La dignitat de la
vida humana rau en no acceptar qualsevol tipus de vida,
sinó només aquella que, en opinió del subjecte, val la
pena de ser viscuda.
Aquí no parlem de desenganys
adolescents ni de sòrdides conspiracions d'hereus
cobejosos. Em refereixo a adults reflexius en estat de
deterioració física tremenda i irreversible, que encara
conserven el seu judici. Aquests individus han de ser
tractats amb respecte, com agents autònoms i sobirans
que són, com amos de la seva pròpia vida. Si consideren
que, a partir de cert moment, el balanç de satisfaccions
i sofriments va a llançar un saldo intolerablement
negatiu, són ells i només ells els que han de decidir
entre l'eutanàsia (el somni induït per barbitúrics
seguit de la injecció letal) i la cacotanasia (l'acarnissament
terapèutic amb tota la parafernalia de la tecnologia
mèdica al servei d'una prolongació de la seva agonia o
de la seva dolenta vida). Qui gosaria oposar-se a la
seva elecció? Qui tindria la desvergonya de donar-se una
autoritat superior sobre la vida del proïsme que la del
proïsme mateix? Quan, malgrat tot, les institucions i
les lleis ens ignoren en tan greu tràngol, només ens pot
salvar l'amor, l'ajuda d'una mà amiga i desinteressada.
L'Oscar a la millor pel·lícula i
al millor director de 2004 ha recaigut en Million dollar
baby, de Clint Eastwood. Maggie vol arribar a ser
campiona de boxa, i, quan està a punt d'aconseguir-lo,
sofreix un feroç atac que la deixa tetraplègiica, amb la
columna desfeta i la cama amputada. Aquesta mort en
vida, mantinguda artificialment, ja no té sentit per a
ella, que només desitja morir de debò, i ho desitja amb
tota la seva ànima. Encara que ella mateixa no pot
moure's, al final obté l'eutanàsia de la mà de Frankie,
el seu entrenador, l'únic que la vol i la respecta,
l'únic disposat a córrer riscos perquè la voluntat de
Maggie es compleixi.
També l'Oscar a la millor
pel·lícula estrangera, a més d'un munt de premis Goya,
ha guardonat a altra pel·lícula que celebra l'eutanàsia
per amor, Mar endins, d'Alejandro Amenábar, basada a més
en fets reals. Javier Bardem recrea el drama del
tetraplègic gallec Ramón Sampedro, al que un accident va
deixar immobilitzat en 1968 i que volia morir. Com ningú
s'atrevia a ajudar-li, va passar els cinc últims anys de
la seva vida batallant inútilment en els tribunals a la
recerca d'una autorització legal per a morir dignament i
perquè algú pogués ajudar-li sense perill. La història
acaba bé, doncs una dona bona i senzilla, Ramona Maneiro
(en la pel·lícula, Rosa), s'enamora d'ell i complix la
seva voluntat, subministrant-li el verí en 1998.
Un cas distint és el dels
moribunds tan deteriorats, que ja ni tan sols estan en
posició de prendre decisió alguna. El digne i el
racional és deixar-los morir en pau i com més aviat
millor, assegurant-se sobretot que no sofreixin cap
tipus de dolor en el procés. Amb freqüència ocorre el
contrari. En alguns països, la meitat de tota la despesa
sanitària es concentra en l'últim any de la vida dels
ciutadans, dedicant-se sumes ingents a allargar l'agonia
dels malalts terminals. Ni els personatges famosos se
salven d'aquest epíleg cruel. El 7 de març de 2005, el
príncep Rainiero de Mònaco va ingressar en el Centre
Cardio-Toràcic de Montecarlo amb fallades en el cor, els
ronyons i els pulmons. Des del 22 de març ja només
sobrevivia connectat a un respirador artificial. Els
parts mèdics es limitaven a descriure el pronòstic com "extremadament
reservat". El 31 de març, el príncep Alberto es va fer
càrrec de la regència. De totes maneres, encara es va
mantenir artificialment en vida a Rainiero una setmana
més, fins que els metges es van compadir d'ell i ho van
deixar morir el 6 d'abril.
Quan els cavalls sofrien un
accident fatal, els genets decents escurçaven la seva
agonia amb el famós tir de gràcia. Al goril·la albí
Floquet de Neu l'estimaven molt en el zoo de
Barcelona; per això quan en 2003 el seu càncer de pell
era ja irreversible i el seu dolor refermava, els seus
cuidadors van decidir practicar-li l'eutanàsia. Molta
gent va comentar amb enveja que ja els agradaria a ells
ser tractats com el goril·la.
Un cas grotesc ha estat el de
Terri Schiavo. En 1990 el seu cervell va sofrir un dany
profund i irreversible per una fallida cardiaca. Des de
llavors va ser mantinguda en vida com un vegetal humà.
En 1998 el seu marit va demanar que li retiressin els
tubs. Encara que els jutges de totes les instàncies van
donar repetidament la raó al marit, els polítics de la
ultradreta cristiana es van interferir en els processos
judicials per a perllongar la vida vegetativa de Terri.
En 2003 el Parlament de Florida va aprovar una llei
especial, Terri's law, que autoritzava al governador Jeb
Bush a ordenar la reinserció dels tubs que els jutges
havien ordenat retirar, llei que Jeb va signar a
l'instant i va usar immediatament perquè l'espantall
continués. Un any després, el Tribunal Suprem de Florida
va declarar aquesta llei inconstitucional. Al febrer de
2005 el Congrés dels Estats Units es va reunir
precipitadament en període de vacances per a permetre
que un tribunal federal tornés a intubar a Terri i el
president George W. Bush va regressar des de Texas amb
avió per a signar immediatament la llei. De totes
maneres, de res va servir tanta maniobra. El tribunal
federal d'apel·lació va rebutjar de nou la pretensió
fonamentalista i va ordenar que els tubs seguissin
retirats. En aquest clima exaltat ningú s'atrevia a
esmentar si més no l'eutanàsia, així que finalment es va
deixar que la pobra dona morís per deshidratació al
llarg de dues setmanes.
L'alternança en el poder és
típica de les democràcies madures i serveix perquè cada
partit corregeixi els excessos del seu contrincant.
Encara que el PP s'ha modernitzat, fins a ara ha estat
incapaç de trencar els seus lligams amb el
fonamentalisme de la jerarquia eclesiàstica i d'adoptar
el laïcisme de la moderna democràcia liberal. Ha estat
un espectacle poc edificant el d'alguns ministres i
ministres relativament liberals traint les seves pròpies
conviccions i tractant d'imposar la religió catòlica com
assignatura al mateix nivell que les matemàtiques, o
prohibint la prometedora investigació amb cèl·lules
mare, o imposant les idees dels bisbes sobre
l'avortament o l'eutanàsia a una majoria dels ciutadans
que ja no combreguen amb aquestes pedres de molí. I què
dir de la reacció histèrica del conseller de Sanitat de
la Comunitat de Madrid, destituint fulminantment al cap
del servei d'urgències de l'Hospital Severo Ochoa, Luis
Forests, per una denúncia anònima i il·legal que la
pràctica habitual de la sedació terminal dels pacients
comatosos podria olorar a eutanàsia, enfrontant-se a
l'opinió dels metges, al comitè d'ètica, al Col·legi de
Metges i a la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives?
Per descomptat, si arribo a veure'm en aquesta tesitura
terminal, m'agradaria contar amb els serveis pal·liatius
del dolor d'un professional competent i complaent més
aviat que caure en les arpes d'un ideòleg cristià
ignorant de la medicina i obstinat a allargar la meva
agonia costi el que costi.
El millor servei que el
PSOE pot retre ara a la democràcia espanyola consisteix
a corregir aquests excessos del fervor religiós, com ja
ho està fent en el tema de les cèl·lules mare o del
divorci, però com encara no s'atreveix a fer amb
l'avortament o l'eutanàsia. Embravida per l'actitud
pusil·lànime del Govern, al novembre de 2004 la
Conferència Episcopal va llançar una campanya d'agitació
a favor de la cacotanasia, arribant a imprimir set
milions de pamflets que identificaven l'eutanàsia amb
l'homicidi. Confondre l'eutanàsia amb l'homicidi és com
confondre l'amor amb la violació, o el regal amb el
robatori, o el voluntari amb el forçat. No hi ha
arguments, ni tan sols bíblics, per a defensar la
postura eclesiàstica. L'actual problemàtica ve
plantejada pel progrés de la tecnologia mèdica, que és
molt recent i sobre el qual la Bíblia no diu res.
Mancant arguments, la jerarquia imparteix insults urbi
et orbi, titllant d'homicides a quants discrepen de les
seves pelegrines opinions.
|