De l’esquerra que tenim a
l’esquerra que volem.
No és el
mateix sumar per avançar, que sumar per salvar els mobles.
Llorenç Buades Castell
El proper mes de maig, si les
coses no canvien amb noves aportacions, el Congrés del PSM es trobarà, com es
troba ara: sense aquell punt de consens que hauria de permetre definir una tàctica
electoral assolida pel conjunt del partit i dels seus simpatitzants o almenys
per una majoria important dels mateixos.
La proposta de Bloc Nacionalista i Progressista que fa Gabriel Barceló pot sonar bé o no, però tot dependrà de la proposta organitzativa que es faci. Un bloc no és una simple coalició electoral, és bastant més que això, i si una simple coalició electoral ara per ara té un rebuig de la meitat del seu partit, lògicament la proposta de bloc, pel seu caràcter menys conjuntural i més permanent, hauria de tenir en teoria,menys adeptes.
Un bloc nacionalista i
progressista hauria de tenir al menys uns criteris mínims programàtics
assolits pel conjunt de les organitzacions que el conformen. Aquestes
organitzacions a la vegada haurien de gaudir de prou autonomia i mantenir els
seus elements diferencials en la práctica. Els elements diferencials, podrien
ser elements enriquidors, o també elements de conflicte. Només un marc orgànic
profundament democràtic i una pràctica assembleària podrien incidir en
positiu per al conjunt del bloc.
La pràctica ens diu que en
molts casos, el consens entre els delegats de cada organització en la
secretaria o consell d’un bloc plural, substitueix la democràcia i la
participació des de la base. Articular la democràcia en un bloc amb
organitzacions diferenciades no és cosa fàcil.
Si els acords són difícils
d’establir en una coalició electoral amb un repte per al 2007, molt més
complicat és bastir un bloc cap a una nova formació diferenciada. Quan durant
tres anys no s’han donat les passes en aquest sentit, la sensació que es té
és que la proposta es fa més aviat amb la idea de salvar els mobles davant una
situació electoral molt complicada.
La construcció d’un bloc
hauria de fer-se en un context no condicionat per les imminents eleccions. En
aquest sentit, la proposta, que podria ser bona, sembla haver arribat massa
tard, i les presses només es podrien resoldre mitjançat la posada en marxa de
processos assemblearis en conjunt que segurament no són desitjats per cap
secretariat o executiva partidària. Amb tot això sembla que l’objectiu real
de la proposta és mantenir un espai electoral entre organitzacions molt
tocades, per diferents motius. Però seria oportú recordar que quan dos cauen
difícilment es poden ajudar amb els seus propis recursos, i que les unions
generades artificialment des de les executives partidàries conclouen moltes
vegades en fracassos, perquè establir uns mecanismes de debat, d’acció i de
convivència en comú quan es parteix d’experiències molt diferenciades no és
gens fàcil.
Allò
que tenen en comú les esquerres que van bastir el projecte “Progressistes”
és una activitat unitària de resistència—a vegades i no sempre--, però cap
de les seves propostes va en la pràctica més enllà de la gestió liberal de
l’economia i de la societat.
L’experiència de govern
“progressista” no va ser una experiència de consens, sinó de repartiment
de conselleries, on cada organització tenia el seu espai propi de gestió. Va
ser més aviat una repartidora de zones d’influència que altra cosa.
No hi havia, i tampoc existeix
ara, una proposta de govern en comú, però allò que si es manifesta és la
voluntat d’accedir al govern sigui com sigui. La finalitat de l’accés al
govern ja no és l’aplicació d’un programa, sino el canvi de gestors en
benefici d’una nova nomenclatura que mai no es pot retrobar amb el seu
electorat natural per un fet molt simple: ni governa amb ell ni per a ell.
Allò que uneix la suposada
esquerra del PSOE és la voluntat
d’accedir a les institucions en unes circumstàncies poc propícies. Són poc
propícies perquè han fet molt poc o res per gaudir d’una situació electoral
més favorable al llarg de gairebé tres anys. No han generat l’esquerra
social necessària per fer-ho. Al contrari, aquests tres anys de suposada
oposició s’han caracteritzat per les poques iniciatives mobilitzadores
del camp social d’esquerra situat al marge, més enllà, o molt
distanciat dels partits d’esquerra.
La lluita per la llengua es
comença a refer ara amb la nova directiva d’una OCB que ha viscut en crisi.
Les lluites per la sobirania nacional –la manifestació del darrer 31-D és
evident-- han obtingut més participació per part d’ERC o dels Maulets que
per part del PSM, i cap participació per part d’EU-EV.
La lluita sindical ha
desaparegut del mapa i només la CGT es manté activa contra una reforma laboral
o la directiva Bolkenstein que és oblidada pels partits de l’esquerra
i pels sindicats majoriataris. Així que, en parlar de resistència, cal
matitzar, perquè poques resistències s’han vist al llarg de tres anys, i les
cares de les mobilitzacions socials no són precisament les dels diputats i
diputades i regidors i regidores.
Què pot oferir al món del
treball una coalició o un bloc progressista que no en diu cinc cèntims de la
reforma laboral de Zapatero ?. Si no en diu res, és que en té ben poc
d’esquerra de Zapatero. I si no té elements diferencials amb el PSOE, tot i
que a les Illes sigui inexistent en la pràctica institucional i fora d’ella,
la gent no té motius diferencials per a fer una opció electoral diferent del
PSOE, que tendrà suport mediàtic, que no té desgast de govern més que per la
dreta, i que es veurà afavorit pel desig de fer fora al PP.
El bipartidisme es veurà
afavorit per l’absentisme de crítica amb el PSOE per part de la seva suposada
esquerra a les Illes Balears. La gent treballadora es sentirà propera al PSOE
malgrat la reforma laboral perquè no hi ha cap subjecte de l’esquerra
institucional (inclosa la majoria sindical) que la critiqui o la invalidi.
D’aquí que és necessari definir que, allò que es diu l’esquerra del PSOE
i vol expressar-se en una coalició electoral o bloc com un element de
resistència puntual i a vegades unitari, ho és només contra el PP.
L’activitat “unitària” en
la resistència del camp “progressista” és limitada, i fins i tot en alguns
temes com la lluita nacional, ha reculat respecte de fa alguns anys en
formacions com Esquerra Unida. Els programes relatius al món del treball i les
alternatives a l’economia neoliberal són inexistents en totes les formacions
del camp progressista., i l’ecologisme es redueix moltes vegades a un
mediambientalisme de caire conservador que més que connectar amb el món dels
treballadors, el combat.
Sembla en conseqüència que les
formulacions d’unitat es fonamenten més en la necessitat de mantenir
posicions o cadiretes institucionals que de bastir un projecte amb credibilitat
política alternativa. Seria desitjable el contrari.
Allò que s’hauria de bastir
és un projecte polític unitari inequívocament anticapitalista i adreçat a la
gent treballadora. Aquesta és l’única manera de poder transformar una
societat
on ja no hi ha alternativa per a
una socialdemocràcia que caigué com projecte polític amb el mur de Berlin, i
on la tercera via de Blair ha demostrar el que és, dreta pura i dura.