|
Treballar 39 hores, pagar-ne 35 Michel Husson, arian, nº 37 - Octubre 2002
Aquest és l’objectiu que cerca el govern de dretes francès, mitjançant el projecte de llei presentat per Fillon, el Ministre de Treball. La gran paradoxa d’aquesta pretensió és que parteix de les febleses de la llei Aubry de les 35 hores i les politiques dels seus precedents. El primer punt es refereix al salari mínim. Aquest es defineix pel que fa a la setmana laboral, sobre la base d’una durada legal que passa de 39 a 35 hores. Mantenir el poder adquisitiu mensual significaria fer-lo créixer un 11,4%, la qual cosa semblaria paradoxal a l’esquerra plural. El govern de dreta estableix així un sistema de compensació molt complicat, posant en marxa salaris mínims diferents segons l’any de conversió a les 35 hores. La dreta ha excusat aquesta situació cap a l’harmonització a l’alça a canvi de no revaloritzar el salari mínim durant tres anys. En conseqüència la nova llei elimina els ajuts per al pas a les 35 hores, convertint aquests en una rebaixa de les cotitzacions socials, les quals corren a càrrec del sistema públic. Però la segona llei Aubry havia suprimit qualsevol condició sobre la creació d’ocupació en el pas a les 35 hores. Es va donar pas a tots els processos d’intensificació dels ritmes de treball per tal d’evitar els “taps” proporcionals a la reducció del temps de treball. Una llei ben formulada hauria fet tot el contrari, intentant suprimir els ajuts a les empreses que no respectàssin aquesta exigència en matèria d’ocupació. Una nova via d’escapament s’ha donat a les empreses petites de menys de 20 empleats. Aquestes tendran dret a un excedent d’hores suplementàries que cobriran el pas a les 35 hores, mitjançant un 10% de cost suplementari compensat pels ajuts públics. Aquí, el govern actual torna a reclamar la rebaixa realitzada pel govern anterior, el qual havia renunciat a aplicar la llei de les 35 hores a les petites empreses a partir del 1 de gener de 2002.
Una vertadera llei per a la reducció de jornada hagués procedit limitant les hores extra i fent prohibitiu el seu cost La trajectoria de l’esquerra liberal és patètica . Després d’haver assolit pel seu compte la gran idea de les 35 hores, l’ha buidada progressivament de contingut. En lloc d’organitzar un nou repartiment de la riqueza, transformant les rendes financeres cap a nous contractes, l’esquerra plural ha pretès posar en marxa les 35 hores sense tocar les rendes. Les exigències als empresaris s’han relaxat progressivament, de tal manera que, aquests s’han permès qualsevol cosa en matèria de flexibilitat. La congelació salarial, agreujada per la reducció d’hores extra d’algunes categories d’assalariats;la major intensificació del treball; l’anul·lació del sistema d’horaris, són qüestions que han incitat a una part de l’electorat a mobilitzar-se. Però, malgrat els aspectes negatius, les 35 hores han servit per a millorar la situació general de l’ocupació. No cal aleshores renunciar a l’aspecte esencial de lluita contra l’atur que representen. La vertadera sortida, tirant cap amunt, consistiria en avançar cap a les 32 hores, cap als 4 dies setmanals de treball. Però aquesta empenta només pot arribar mitjançant la lluita. L’economia europea entrarà en un període de desconcert, amb l’increment dels plans de regulació de plantilles. El rebuig a les regulacions de plantilla, que tenen per objectiu la consolidació dels beneficis, s’hauria d’articular mitjançant una lluita a favor de l’increment salarial, pel fet que els salaris estan bloquejats amb el pretext de la reducció de jornada, la flexibilitat i la major intensitat del treball que esdevenen per a compensar el pas a les 35 hores. El govern i la patronal volen negociar en bloc tots aquests aspectes. Si ho aconseguíssin seria encara pitjor, però van massa lluny jugant a aprenents de bruixot, i podrien provocar un ampli moviment social de rebuig.
|
|
