Mas
no aconsegueix els seus objectius i CIU seguirà fent el paper de
la Puta i la Ramoneta com ja haviem escrit en aquestes pàgines, però
saludam amb entusiasme el difícil accés de la CUP al Parlament.
Anàlisi de les eleccions
catalanes en relació a la qüestió nacional:
Les forces que defensen el projecte nacional dels Païssos Catalans
sumen un 19,44% dels vots (ERC+CUP+SI)
Les forces que defensen un estat propi del Principat sumen un 50,04%
dels vots (CIU+ERC+CUP+SI)
Els federalistes d'ICV-EUiA sumen un 9,91% dels vots.
En resum un 60% dels votants està a favor del procés sobiranista.
Els autonomistes espanyols del PSC sumen un 14,46% però són
federalistes contraris a un procés d'autodeterminació.
Autonomistes + sobiranistes estan per damunt del 74% dels vots,la qual
cosa suposa un entrebanc molt seriós per als nacionalistes espanyols
partidaris de la centralització.
Els nacionalistes espanyols, PP, C'S + PxC sumen un 22,26% dels vots.
Anàlisi de les eleccions
espanyoles en relació a la resposta als retalls:
El PP, campió de les retallades ha guanyat 81.000 vots de gent
massoquista a Catalunya, 99.000 dels quals són perduts per CIU.
Els lerrouxistes espanyolistes de C'S partidaris dels retalls
competencials han guanyat 167.000 vots, 53.000 dels quals són vots
perduts del PSC.
ICV, que vol liderar la lluita contra els retalls ha guanyat 126.000
vots i altres 125.500 una CUP que recull més de 57.000 vots de SI.
Cal alehores veure que al menys la meitat de la població accepta les
retallades o al menys no reconeix les opcions que les combaten.
La incoherència electoral, el no reconeixement o fins i tot
l'acceptació dels que inverteixen en el legislatiu i l'executiu en
l'expansió de la pobresa és patètic, perquè ens demostra que una bona
part de la gent mereix el seu infortuni i no és pedagògica l'opció
mesiànica de salvar imbècils massa ben acollits pel tarannà
paternalista de l'esquerra. Aquesta genteta que dirigeix seccions
sindicals "de classe" i que és present a manifestacions contra els
retalls aplicats pel seu propi partit (el PP) no mereix cap
atenció ni cap esforç militant solidari en el seu favor. No són pocs
els militants sindicals que tenen com opcions polítiques partits que
van contra el benestar social. Aquesta gentussa no mereix cap suport ni
un dels militants compromesos.
Què passarà ara ?
CIU serà partit de govern i tendrà tres opcions per a la construcció de
majories de govern: pactar absolutament amb el PP, partit amb el qual
comparteix el gruix de la política econòmica lliberal anti-obrera;
pactar amb el PSC no és útil per arrencar res de l'Estat Espanyol, i
només té utilitat en la relació amb els grans empresaris i per a la
projecció europea de l'estat propi devaluat que vulgui construir
configurat com un Principat-bantustan amb el Príncep Felip en la
representació del poder fàctic submís a la monarquia espanyola; o
pactar amb ERC i assolir una política lliberal de trinxera, mal vista
per Espanya, mal vista pels empresaris i amb pocs suports europeus.
En qualsevol cas, totes aquestes opcions són sistèmiques i tenen per
denominador comú la cessió de competències de tot tipus al macro-estat
europeu.
Afortunadament ha entrat la
CUP al Parlament.
Aquesta és la millor de les notícies. Una entrada costosa, suada, de
gent poc encorbatada, independentista d'espardenya (a diferència de
l'opció de SI que ha perdut tot el seu espai i que haurà de cercar la
seva desaparició i acolliment en el marc d'Esquerra Republicana).
La mala notícia per aquells que com Revolta Global han volgut restar
equidistants entre l'anticapitalisme indpendentista i el reformisme
sistèmic d'Iniciativa-EUiA, han perdut absolutament l'espai
anticapitalista i els papers. Per fortuna altres opcions
anticapitalistes provinents del trotsquisme han estat al costat de la
CUP i han sabut situar-se en el lloc on s'ha de ser present.
El bon moment de la CUP ens ha d'alegrar, tot i que és una formació on
ben aviat aterraran oportunistes de tota mena a la cerca d'un espai per
a viure al recer de les institucions.
La construcció de la
sobirania exigeix un independentisme més fonamentat en la voluntat i
menys en les essències .
